Aprofitant l’oportunitat d’aprofundir en l’imaginari de la coreògrafa i ballarina Poliana Lima, que presenta tres de les seves peces aquests dies al Mercat de les flors, vam proposar-li una trobada on el temps es va aturar una estona i es van anant revelant moltes capes que acompanyen les peces, els seus processos i reflexions al llarg de la pràctica artística.
Entrevista completa en àudio aquí []((
– Abans d’endinsar-nos en els teus processos de creació, volíem demanar-te una breu presentació, en quatre línies, qui és Poliana Lima?
Jo soc Poliana, soc coreògrafa, ballarina, directora i docent de dansa. Jo diria les coses típiques: soc dona, soc cis, soc brasilera d’origen i fa setze anys que estic a Espanya, que em sembla una característica específica, que a més creua les peces que presentaré al Mercat, en la qüestió de la migració, de la mescla. Aquesta seria una manera de presentar-me des d’allò pragmàtic, fent servir les categories, com a dona, migrant, quaranta-dos anys… però sabent que una sempre és més que això, sabent que les categories són punts de trobada i no són la veritat en si mateixes.
– La teva pràctica artística es genera o s’estimula a partir de la intuïció i dels somnis, parles d’un estadi preverbal, que després es va definint a través del llenguatge per a poder compartir-ho. Parles d’un pensament màgic i de cor. Ens podries explicar una mica més sobre aquest procés d’escolta a la intuïció?
Doncs, jo crec que estan les lògiques de la raó i d’articular de manera literal el pensament en llenguatge, quan una paraula va després d’una altra. I jo em situo més en l’esfera de la sensació i la percepció. Clar, jo vaig triar la dansa, és el meu vehicle principal. Defenso el cos i les seves formes, que no són iguals a les formes de la paraula.
Encara que totes dues esferes no són iguals en termes formals, sí que ho són en importància. I fins i tot jo diria que el món està infinitament més regit per aquesta capa, que no és pensada, més que per la capa que considerem racional. Diguem que jo sento que el cos és l’impensat, com si fos la base de l’iceberg i la paraula fos només la seva punta.
A més, si has tingut alguna dificultat en la vida, saps que a vegades dius coses que no es poden fer amb el cos, estàs travessada per altres forces que t’impedeixen els comportaments que creus que hauries de tenir. Sento que la meva pràctica es basa en això, no està construïda des d’allò racional.
Jo sentia les peces, la creació, el ballar… amb una urgència de donar forma, no des de la paraula o el pensament, sinó des d’allò visual, el físic i les meves coordinacions motores, a través de la tensió muscular, diria. I donar una forma per a, literalment, poder treure-les de mi i trobar un ordre i un sentit. La dansa va complir una funció vital, i fins i tot de salut, encara que l’objectiu no era terapèutic, durant molt de temps. És des d’aquest lloc que m’acosto, sabent que la dansa és un ofici públic, i que encara que prengui com a referència el meu cos i les meves sensacions, això s’ha de convertir en una cosa exterior, en una forma coherent capaç de dialogar amb altres persones i altres experiències.
L’objectiu era poder contribuir a l’arsenal col·lectiu de les imatges que tenim per al món, és obrir un intercanvi… No és tant sobre mi, és sobre el que està entre el meu cos i els altres. I si tinc sort com a artista, potser la meva experiència i les formes que jo trobo puguin servir a més persones o obrir preguntes de manera col·lectiva. Aquest seria d’alguna manera el modus operandi, des de l’impensat a la forma. Òbviament, en algun moment això passa per la paraula i per intentar organitzar una sèrie de conceptes per a arribar a una forma pública.
– En relació amb aquest procés, expliques que una vegada que emergeix el material escènic, aquest es prioritza sobre tota la conceptualització, i si s’ha generat una distància gran en relació a la imatge inicial, no és un problema, sempre es prioritzen els materials, la qual cosa ocorre.
Sento que el que és, és més fort i més important del que jo crec que hauria de ser i en aquest sentit, no soc res projectista. Una mica de projecte has de tenir inicialment, un full de ruta, sobretot per començar a entrar en un territori i delimitar, perquè si no, no fas res. I una vegada comences a fer, i després anant veient per on et porta. M’agrada l’escolta, el descobriment, la revelació la revelació en el propi procés d’alguna cosa que encara no sabia que existia.
Potser no estic vinculada tant al control com a la deriva. M’agrada no saber-ho tot amb antel·lació. Em sembla interessant no agafar-se al concepte, justament estem en un moment que sembla que el concepte ho és tot i la pràctica queda a un costat, i jo soc molt crítica amb això.
Al Brasil vaig estudiar Ciències Socials i em vaig graduar en sociologia. Crec que l’ofici d’un investigador en humanitats o en filosofia és molt diferent, treballen amb conceptes. Però jo sento que en l’art l’ofici és un altre, es tracta de donar forma a la matèria que tries, que pot ser la paraula, però a vegades l’artista es perd i pensa que amb el concepte és suficient. Crec que són treballs diferents. Com a artistes, aportem en altres direccions, com donar imatges i textures, literalment aportar al conscient col·lectiu. I encara en el cas en què la matèria sigui la paraula, la sinopsi no pot esgotar la peça, és a dir, l’exercici està en com dialoguen aquests conceptes amb la matèria escollida i com aquesta es transforma.
En el meu cas, el punt neuràlgic és el cos, que és crucial en la manera com organitzo l’escena i la coreografia. És important per a mi reivindicar-ho, i passar temps amb ell, amb aquesta matèria, movent-se. No sentir-se satisfeta només amb tenir bones idees, perquè les peces no estan fetes només d’idees sinó que han de transcendir i encarnar-se plenament.
– En cadascuna de les peces treballes amb performers professionals amb orígens i bagatges culturals diversos, i estan relacionades amb la migració o, com a vegades denomines, “l’exili”’. Com dialoga el procés de creació en la teva pràctica artística amb aquestes diversitats culturals?
A mi m’encanten les peces col·lectives i no sempre tinc l’oportunitat de fer-les, però per a “The Common Ground”, la confluència de moltes nacionalitats va ser una gran preocupació. Ja havia fet peces col·lectives abans, en les quals hi havia moltes ballarines espanyoles i algunes brasileres. No sempre treballo amb persones estrangeres, encara que quan ets migrant, moltes vegades et connectes amb altres migrants.
A The Common Ground vaig ser, a més, alliberada de la identitat que sempre he tingut. Sempre ha estat la pregunta de la identitat, de qui soc, que està molt vinculada a la qüestió del concepte i la cosa. Que fàcil és una categoria, soc dona. Però la pregunta és, què és ser dona?, perquè jo no entenc molt bé què és. Sento que la pregunta ha estat en la identitat, si tu estàs en el cos acaba explotant la identitat perquè no pots sostenir categories. La cosa, la matèria, sempre explota el concepte, des de la meva perspectiva, i aquesta sempre va ser la meva pregunta respecte a la identitat.
Amb Oro Negro i The Common Ground, a partir del 2019, vaig començar a fer-me la pregunta de la identitat i un aspecte concret, que són les herències culturals que es converteixen en cos. No és que tu parlis de les herències culturals, és que les herències culturals estan en el teu cos, són forces actives i es presenten en forma de tensió muscular, de gestos, el volum de la veu, faig gestos grans, i tot això té a veure amb ser brasilera i amb l’herència llatina.
Llavors, per a mi, tot el que vaig començar a obrir amb Oro Negro i The Common Ground circula al voltant d’aquest univers de cultura i com aquesta, i conseqüentment les danses de cada lloc, estan marcades per una escriptura cultural que és corporal. De manera que no podria parlar sobre comunitat i diversitat si els intèrprets no ho tinguessin en el seu propi cos. Per a mi, és en la matèria on està el concepte, en la matèria ja ha d’estar allò sobre el qual estic reflexionant. I respecte a la diversitat, allò divers i allò comú són dues cares de la mateixa moneda. No existeix res que sigui comú i que no sigui divers. Si penses en qualsevol organisme, qualsevol cosa que et sembli que és idèntica a si mateixa, quan t’acostes més, veuràs que internament conté diferències.
Llavors, clar, no resolc res amb la peça, ni molt menys, però em faig les preguntes que ens vam anar fent al llarg del procés, i com convertir la diversitat i allò comú en un dispositiu escènic. I el que vam trobar va ser que el dispositiu havia de ser una construcció d’un material comú físic, de gestos, passos, danses, girs, salts, expressions facials, on cada intèrpret construeix quatre frases d’un minut amb un catàleg específic, com un salt, deu girs, danses que haguessin ballat. Com si cadascun hagués generat un avatar de si mateix i dins de si mateix està la seva cultura. Un avatar, un clixé de si mateix i les coses que suposadament els hi representen, que algunes coses són molt personals, unes altres són més culturals i són literalment clixés, i anem girant i en aquesta rotació anem habitant el material de l’altre. I l’entrenament i l’exercici de la peça ens van anar informant de les diferències, els acords, el comú, i com habitar el material de l’altre, en el qual també apareixes tu. Ets més tu quan estàs habitant el material de l’altre i, no obstant això, tu veus claríssimament que no és el teu. Com que a aquesta persona no li encaixa gaire aquest pas, però, tanmateix, està brillant molt en aquest material. Ens va anar explotant, de veritat, la dualitat entre el que és allò comú i allò divers.
I jo crec que el públic ha d’estar atent a veure el que està passant, literalment. Ha d’estar amb nosaltres exercitant la seva mirada, gairebé com una invitació a descriure el que està passant, perquè després el mateix dispositiu va fent variacions. Llavors, no va continuant igual, no és simplement un circuit que s’esgoti en el circuit. Això que sembla que una persona ho feia, ara ho fan sis, no sé, com que vam anar donant voltes. Té alguna cosa burlesca, ‘bufonica’, té un pols amb el públic, i nosaltres els que estem ballant som aquesta gent rara, perquè tot és una mica enrarit, una mica còmic, una mica exagerat, histriònic. I clar, la meva invitació és que al llarg de les repeticions el públic deixi de veure d’aquesta manera als que són rars des de fora. Potser si passa temps amb nosaltres mirant-nos amb atenció, podríem pensar que això sigui un retrat del món. Això ens podria pertànyer a totes, seria el meu desig més gran, però no necessàriament succeeix. I també em sembla molt interessant aquesta part d’invitació al públic, a allò que emergeix dins de si mateix. Suposo que sí que hi haurà persones que en aquesta raresa comencen a trobar coses identificables, que en el fons el carnestoltes té alguna cosa d’això, quan et poses una disfressa i aquesta et protegeix. No ets tu, però ets més tu.
Són coses que estan enterrades, però com està el marc de la disfressa, les pots viure i pots obrir tot el teu propi espectre. Alguna cosa que m’estimula molt de la dansa és que està sempre desplegant la multiplicitat de l’espectre, no és una qüestió de triar, sinó que és això, i també l’altre. A vegades és l’alternança, però altres vegades, en la mateixa imatge està tot, i no necessàriament has de delimitar-ho, sinó permetre’t viure-ho i creuar-ho.
– Una part important de la recerca que nodreix la teva pràctica artística té connexió amb les diàspores afrodescendents en el món, des de la teva cultura d’origen, que és el Brasil, fins a la relació amb Espanya, lloc en el qual resideixes des de fa anys, i també amb Anglaterra, en relació amb la trobada amb Yinka Esi Graves en la vostra proposta conjunta A Place to Dance. Ens podries compartir una mica més d’aquestes cultures que es van entrecreuant en el teu camí, i que d’alguna manera sents que han estat presents en tu a través del teu passat?
Aquí entrem en terreny delicat, i és evident que jo soc una dona blanca, soc llegida com a blanca, no pateixo cap mena de racisme. Quan parlo i es nota el meu accent pot ser que visqui alguna situació, però no les visc molt, perquè també està barrejat amb una qüestió de classe. Hi ha un aura de classe, per això molta gent vol ser artista, jo sempre ho penso, és un estatus, és de les poques professions que, sent pobre, pots accedir a uns certs béns simbòlics. Crec que es parla molt poc de la classe social en l’art, i que hauríem de parlar més d’això, perquè també tots els discursos que es construeixen, moltes vegades estan molt vinculats a la classe social. Jo soc una dona blanca, brasilera, que migra. Fa ja setze anys que estic migrada a Espanya, i no crec que hi hagi una persona brasilera que, tot i ser blanca, pugui negar la importància i la rellevància de la diàspora africana en la formació de la cultura brasilera. I òbviament, és el que més es va fer i el que més es fa, hi ha gent que es reivindica com a plena hereva de colons, “jo soc italiana”, diuen, perquè també hi ha la patologia de les persones que van créixer en un territori que va ser colonitzat, on tot allò bo és blanc, europeu, és un desig de semblar-se al centre del discurs, perquè això és el que té valor social.
I això opera molt, i hi ha una negació dels valors civilitzatoris de les cultures africanes en la formació del Brasil. Tot el que un coneix com a imatge institucional del Brasil, quan tu penses en el Brasil està en el carnestoltes, la sensualitat i l’alegria, són elements de les cultures africanes i pobles originaris, òbviament amb les seves mescles, però són presos com a representació del territori nacional, sense atribuir en cap moment, sense donar els crèdits i sense conèixer la història dels pobles afrodescendents i originaris. Jo vaig trigar molt a entendre-ho, perquè al Brasi s’explica la història de Portugal i d’Europa, aprenem això a l’escola, però en cap moment tu entens perquè menges el que menges, perquè vesteixes el que vesteixes, perquè balles com balles, perquè el portuguès que parlem és obert, no és com el que es parla a Portugal. No t’expliquen aquesta història, però estem tots submergits en ella.
Des de fa vint anys s’aplica una política de quotes en les universitats públiques, que Lula va realitzar a principis dels dos mil per a persones negres i racialitzades, i així va començar un moviment en què les persones negres comencen a ascendir socialment a través de l’educació, i comencen a explicar la seva història, per això soc molt fan de les quotes en tot. Hauria d’haver-hi més quotes de dones, és molt important. I Brasil està explicant la seva història d’una altra manera, i és molt necessari, ja que és la major diàspora fora d’Àfrica.
Per exemple, jo soc dona blanca, però el meu avi és un home negre, casat amb una dona molt blanca. El meu pare es feia allisat de cabells i jo mai entenia per què, el meu germà ho feia també, i totes aquestes coses m’han fet veure com la cultura d’un país està present en les comunitats, en les famílies, i en el meu cos. Aquesta és la reflexió que jo crec que és important fer, com les cultures són forces en el cos, i t’afecten, afecten els teus gestos, afecten a tot. La pregunta de la identitat me la qüestiono fa anys, des de 2014 quan vaig guanyar el Certamen Coreográfico de Madrid, on la meva pregunta era sobre com es transmet la violència. De fet, el Brasil és un país violent, jo ho he viscut, hem viscut un munt de violència a la família, i és evident, perquè un país que està fundat en l’esclavitud, en el tràfic d’éssers humans, és un país radicalment violent. Això es transmet, i en aquest sentit pensava també en la Xoà, Charles Lanzmann, la qüestió dels jueus i com es transmet la violència, com una cadena que és difícil d’aturar. I l’acció és d’interrompre la violència, perquè la violència es transmet de manera gairebé natural. I al Brasil la pregunta sobre la violència era urgent per mi, perquè en el meu cos ja va arribar molta violència, moltíssima. I a “Oro Negro”, d’alguna manera, això va emergir molt més, i és que no vull representar res, és que el meu cos és pura violència. Va ser pura violència i crit.
Per això també m’interessa la gent que parla d’allò que coneix, perquè ho ha viscut, perquè el coneixement és el seu cos, és la seva carn. I crec que les múltiples cultures són una mica això, és el cos entrecreuat per múltiples cultures. Per a mi, dins l’expressió d’una persona ja està present tota la cultura, i està present la història col·lectiva que la travessa.
En el projecte A Place to Danse començàvem parlant d’això, però també de com el nostre cos està creuat per múltiples llocs. Ella és una dona afro- anglesa, de pare jamaicà, amb mare de Ghana, però que creix a Anglaterra, i alhora li interessa el flamenc, viu a Sevilla. I com, en aquesta multiplicitat, cap de les categories ens determinen, ens esgoten. I el convenciment que no hi ha una cosa que sigui més veritat que una altra. És a dir, si has crescut en una cultura molt estable o no has tingut necessitat de qüestionar l’statu quo, les coses t’apareixen com a veritat. I si tu has estat submergit, per la teva condició de vida, en què en un lloc les coses es fan així, però també hi ha altres maneres de fer-ho, llavors et fas preguntes. Per tant jo no puc imposar una sobre l’altra, també crec que va apareixent un horitzó ètic, i amb Yinka hem parlat molt d’això. També sento que hem coincidit en el cos com un locus, un locus molt important de coneixement i saviesa, i el ritme com un lloc d’unió i col·lectivitat. Per a nosaltres no és que el ritme fos qualsevol cosa, és que és una tecnologia ancestral que les diàspores africanes han sabut defensar com a coneixement, com a religió, ciència i espiritualitat, ciència i art alhora, i nosaltres d’alguna manera invoquem això. I el que té sentit en un acte de dansa és tornar a la consciència que els actes escènics són actes de participació, que el públic té una responsabilitat, és aquí amb nosaltres, ha de posar de la seva part. És com a tornar a la consciència que, sembla que estem aïllades, però no, estem totalment entrellaçades.
– De manera molt directa, quina tres imatges se’t revelen quan penses en cadascuna d’aquestes tres peces que presentes a Mercat de les flors, Oro negro, The Common Ground y A place to dance?
Per a Oro Negro diria ‘fúria’, de Common Ground diria, en portuguès seria ‘deboche’ que seria com a ‘burla’ i diria també ‘gaudi’, perquè em vaig sentir molt lliure fent-la, jo crec que ens ha generat un ambient de molta llibertat, però definitivament diria ‘burla’. I per a A Place to Dance jo diria ‘centre’, a veure el que s’interpreta com a ‘centre’, però jo diria ‘centre’.
– En Oro negro, emergeix una relació entre els diferents elements, el petroli i la negritud, l’or i el valor, allò brillant en diàleg amb l’opac, la claredat i la foscor, l’extractivisme i el desplaçament, l’individual i el plural, un solo a dos cossos. Com dialoguen aquests elements en l’escena, com es relacionen entre si i què revelen de tota la recerca que has anat desenvolupant en aquesta proposta?
Jo sabia que volia parlar d’aquesta herència, amb tot el risc que comporta, com a creadora, dona, però blanca, parlant d’un tema que potser només el puc parlar com a estrangera, estant fora del meu país. Jo sabia que no podria tocar el tema de què significa pertànyer al Brasil, què és el meu origen brasiler, que és innegablement un origen també negre. Jo no podria parlar d’això sense que hi hagués una persona negra amb mi. Llavors, sabent que em col·locava també en l’ull de l’huracà del debat, sabia que tenia la necessitat de fer-ho i sabia des de quin lloc l’estava fent. Un lloc per mi d’honrar, alguna cosa que jo sento com a un tresor. Si sento l’alegria de pertànyer al Brasil és per les coses que vaig anar descobrint.
El meu desig inicial va ser un desig màgic de com canviar el meu cos pel cos d’un home negre. Jo ballava i a meitat de la peça de sobte, en algun moment, apareixia ell i és com si jo m’hagués convertit en aquest avi, perquè a part, la peça comença amb una dedicatòria que és pel meu pare i pel pare del meu pare. Això és el que genera més fricció en la peça, aquest llinatge masculí, el poder d’allò masculí, i també amb aquesta cadena de la violència. En el meu cas, com han sigut situacions violentes que arriben d’alguna manera al meu cos, per un llinatge que és específicament masculí, que també coincideix que és un llinatge vinculat a l’esclavitud, de manera directa, perquè jo no sé tots els meus avantpassats, però segur que hi ha més imbricacions que desconec. Llavors vaig triar a un alumne, que en l’època d’Oro Negro feia vuit anys que era el meu alumne i li vaig proposar que fos ell, que m’acompanyés en la peça. Ràpidament, vaig entendre que no podria fer allò que havia estat el meu desig inicial, canviar el meu cos pel seu, perquè vaig pensar que com en el teatre ja ningú creu en la màgia, simplement no s’entendria.
El gest que m’agradaria fer, i no aconsegueixo, és que volia que fos una presència quasi fantasmal, una presència silenciosa, constant. Que el punt de fuga, el punt de perspectiva de la peça, quan t’escapes de mi fos que et veiessis amb els seus ulls.
Ell apareix i està tota l’estona en escena, i no ens toquem mai, no hi ha cap interacció entre el seu cos i el meu. Per a mi era el desig que la seva presència es presentés com si fos present en un altre pla. Jo porto unes ulleres negres, que em tapen tot l’ull, és com que jo no tinc ulls, i ell sí que en té, jo em moc, soc agitada, soc lenta, i ell és un perenne, ell està i mira, i jo no tinc ulls i em moc.
A Oro Negro, sempre va haver-hi la qüestió de furgar, com qui furga en el seu propi cos com un territori. I en aquesta pregunta de qui soc, què hereto, com aquest malestar i les alegries que habiten el meu cos són veritablement meves, com arriben cap a mi, com modelen el meu cos. Perquè el que és evident és que el meu cos no és carn empaquetada al buit.
I en algun moment va aparèixer la paraula ‘petroli’, que és un recurs, que és un tresor realment, i alhora, el grau de violència per a cedir a aquest tresor és brutal. I això jo crec que ha despertat també molta incomoditat en les persones, també alegries, però també incomoditats, com que no és clara, que és ambigua.
El meu cos està sempre sent llegit d’acord amb el cos del Chumo. Aquest cos negre i daurat, està sempre sent llegit en relació amb el meu, que és blanc, i està vestit de negre, d’acord amb el seu cos negre, vestit de daurat. Que per a mi és com literalment la manera més pròxima que jo vaig trobar, com si el meu cos s’hagués duplicat, com si hi hagués dues coses que estiguessin passant alhora.
I arriba un moment al final de la peça que jo extrapolo, vaig al pati de butaques i poso la meva cara davant de la cara de la gent i llavors, jo com a creadora i com a intèrpret, em vaig adonar que Poliana realment no existeix, perquè cada persona està vivint una cosa totalment personal respecte al meu cos, perquè el meu cos és una pantalla. I clar, em va reafirmar encara més en la qüestió pública, és a dir, si soc feliç en els meus diàlegs, en la meva proposta, això és que Poliana desapareix realment. Encara que hagi brollat des d’experiències que són personals, en traslladar-ho a un espai públic i organitzar la matèria d’una determinada manera, jo com a persona soc totalment transparent. Perquè cada persona està veient els seus propis prejudicis, les seves alegries, les seves pors, allò que considera que ha de ser correcte, allò que considera que està fatal.
– A Common ground abordes molt específicament allò ficcional, la dimensió fantàstica. La diversitat i la comunitat, que d’alguna manera seria allò individual en relació a allò col·lectiu. Com és la vivència en la teva la pràctica artística des del rol de directora i intèrpret i en diàleg amb totes les diversitats que formen part d’aquest common ground, des dels 5 performers fins a l’equip complet que configura la proposta.
Amb Common Ground, jo sento que va ser difícil el muntatge, perquè realment quan surto no estic veient la peça completa, hi ha un forat. I també per a assajar, per a netejar, jo sento que també hi ha una cura formal amb els elements, la temporalitat, l’arribada als llocs, que jo no vaig poder dirigir més enllà, perquè jo estic dins. I també estic pendent de la creació, i tampoc puc descansar en el paper d’intèrpret. Després entro a la funció i m’oblido. Quan estem ballant cal oblidar-se que jo he dirigit això, ho passem genial, i sento que hi ha molt d’afecte, i que fins quan entrem a ballar, ens ho passem molt bé, i riem molt. Principalment perquè jo soc la que s’equivoca, la que primer riu, en pla, “mira nois, ho sento molt aquí”, és que no sento per a res que funcioni des del control. Crec que funciona molt bé ser directa, i dir el que necessites, les instruccions, el més clar possible, però en el moment de la performance, i prop de la performance és l’autonomia, i qui té el savoir-faire és l’intèrpret, i és per això que hem d’entrar amb confiança amb allò que fem.
I jo sento que sí que ho hem aconseguit, i crec que això també va ser molt interessant, més d’una persona em va dir, Poliana, qué bonic veure’t també a escena, literalment com una més. I és que realment em vaig sentir feliç fent aquest procés, perquè quan estic amb ells, mentre ballem, hi ha una cosa màgica, és com viure el meu món somniat, com s’està fent carn. Que bonic poder estar fent això amb aquesta gent que entenen la seva carn a la seva manera. I jo sento que la peça, d’alguna manera, ha permès això que va néixer més de l’escolta que d’una imposició.
A la peça A Place to Dance parles de retornar-li la pertinença. Quina seria aquesta pertinença en origen, com emergeix aquest passat per a donar sentit al present? El llenguatge coreogràfic en aquesta peça es nodreix del ritme per a generar el moviment, el ritme d’una tecnologia ancestral no hegemònica. Podríem estar parlant de ritmes percussius del cor d’Àfrica?
La Yinka i jo hem conversat molt sobre la diàspora africana al Brasil, i òbviament, ella és una dona negra, afro-anglesa, i això és present en la seva pràctica cent per cent. Però hem compartit molt la reflexió referent a la cultura, de com modelar i generar una certa pertinença. Llavors vam anar a la cerca dels enteniments, de la trobada i de les coses que ens connectaven. I això també ens va implicar sortir les dues fora del que ja fèiem soles, fora del que sabem fer, per a trobar-nos. És a dir, ampliar la nostra pràctica per a poder abraçar el que fa l’altra, trobar-nos i entendre’ns com un lloc que poguéssim abraçar i defensar.
A part, compartim la reflexió sobre els valors que considerem increïbles de les cultures de matriu africana: el ritme, el cos i la dansa, que no són elements purament decoratius. En un acostament a la dansa i al ritme com allò que genera comunitat, que pot curar, que és coneixement i ciència. I que són formes de coneixement i maneres de relacionar-se que no estan vinculades a allò racional, sinó que són pròpies del cos, i, per a nosaltres, això tenia a veure amb posar-ho en el cor. I a part el ritme té una cosa col·lectiva, que ens fa expandir-nos més enllà de la bombolla de l’individu modern, que literalment té una història posterior a 1492. La història moderna del món està vinculada a la història moderna d’Europa, en la qual se separa el cos del cosmos. El cos apareix d’una manera com el jo, i ara estem en el límit d’això.
I amb les conseqüències nefastes que aquest camí ens porta, i no és que sigui nefast en si, és perquè això s’està portant a les últimes conseqüències i això té els seus límits. Llavors jo entenc que també hi ha una intenció i una cerca de reivindicar i mirar altres formes culturals que han salvaguardat tecnologies i maneres de relacionar-se amb el món. I que són pertinents i que tal vegada hauríem de mirar, perquè és important.
Sento que ja ens hem trobat aquí, en una pregunta que és alhora filosòfica i política. I hem articulat des del ritme amb els bàsics. A la pregunta on està el primer ritme, doncs seria en la respiració, la veu i el ritme percudit. Quina idea tinc del ritme percudit, doncs cap, però també sé que qualsevol persona pot percudir alguna cosa, llavors també és entrar en una dansa des d’allò mínim.
També ens interessava que això pugui ser assequible, no té perquè ser complex, pot ser senzill i pot ser totalment afirmat en el cos. Llavors va ser des d’aquí que vam anar fent. I també perquè des d’una cultura específica i un element que ens sembla pertinent i rellevant, veure que això ens pot ajudar a totes. Però també cal reconèixer que no hi ha una cultura que estigui per sobre d’una altra. Això no ho abordem a la peça de manera directa, però sí per exemple amb la invitació a la DJ Umu Kala, que és de Mauritània encara que va venir de molt petita a Espanya. Ella fa un viatge sonor a l’inici i al final de la peça passant per diversos llocs de territoris d’Àfrica, però també per diversos llocs de la diàspora africana. Llavors el públic entra a un espai que inicialment potser no són les músiques que haurà escoltat, però és convidat des d’una altra escriptura cultural a habitar un element que ens pot posar també en comú. Aquesta connexió, des d’allò ancestral, allò cultural i el cos.
______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, en col·laboració amb el Mercat de les Flors, presentem aquesta entrevista amb motiu del programa expandit que presenta Poliana Lima aquest mes de març.
Fotografies: Álvaro Gómez Pidal, Miguel Ángel Rosales
