CCX221270-7.5. Caterina Miralles
Aquesta exposició a la galeria FUGA té lloc a Barcelona durant l’any de la Capitalitat Mundial de l’Arquitectura 2026 i vol inscriure’s, de manera tangencial, en aquest context de producció discursiva al voltant de l’arquitectura. Partint de la teoria de l’arquitecte Gottfried Semper, que situava l’origen del mur arquitectònic en el gest tèxtil —en les primeres pantalles fetes d’estores, fibres o teixits que delimitaven l’espai—, la proposta introdueix el teixit com a contrapunt als ritmes accelerats de la producció contemporània.
El projecte investiga la Lona de Formigó (Concrete Canvas) com una forma contemporània de “teixit endurit”. Aquest material, desenvolupat originalment el 2004 com a sistema per construir refugis d’emergència i infraestructures temporals en contextos de crisi humanitària i climàtica, consisteix en un teixit impregnat de ciment que, un cop hidratat, s’enrigideix adquirint propietats estructurals. Tanmateix, com sovint succeeix amb els materials de construcció tècnics, el mercat ha acabat desplaçant i tergiversant aquest ús inicial, integrant-lo progressivament en processos constructius vinculats a l’eficiència i la rapidesa de terraformació de construccions industrials com túnels, revestiment de cunetes i la protecció de talussos.
En el moment del fraguat, la lona passa d’una condició flexible i adaptable a una estructura rígida i permanent. Aquest instant liminar —quan la matèria deixa de ser fluida i adquireix forma— es converteix en el centre de la investigació: un moment de transició en què el material encara conserva la memòria del teixit, però ja comença a comportar-se com a arquitectura.
En aquest context, el projecte introdueix el brodat com a contrapunt material i temporal a aquest procés. Si la lona de formigó respon a una lògica de construcció ràpida i eficient, el brodat introdueix un gest lent, manual i acumulatiu. L’entrellaçament d’ambdues tècniques posa en relació dues temporalitats oposades: la rapidesa dels sistemes constructius industrials i la lentitud del treball artesanal.
La recerca material parteix d’una incertesa tècnica: encara no és clar amb quins fils o materials es realitzaran els brodats sobre la lona de formigó. Aquesta experimentació forma part del mateix procés d’investigació, que proposa pensar l’arquitectura no només com a disciplina de disseny o representació, sinó com un conjunt de processos materials que condicionen la rapidesa amb què produïm i habitem l’espai construït.
Tot i que l’exposició té lloc a Barcelona, les qüestions que planteja el projecte són compartides per altres ciutats: processos de transformació constants, economies urbanes cada vegada més vinculades al valor immobiliari i una arquitectura sovint atrapada entre la producció accelerada i la necessitat de generar identitat. En aquest context, Barcelona pot entendre’s com una variació particular d’allò que Rem Koolhaas descrivia com la “ciutat genèrica”: un territori urbà en transformació permanent on l’espai es produeix, es consumeix i es reescriu sense aturar-se del tot.
El projecte planteja així una pregunta oberta: ¿com podem repensar els sistemes constructius, les temporalitats materials i les economies que avui determinen la producció de l’arquitectura?
