Com pedres als palmells, brases i flama
Artistes: Marianne Fahmy, Joyce Joumaa, Huda Takriti, Hasan Özgür Top
Comissària: Chiara Cartuccia
L’obra As Stones on Their Palms, Embers and Flame (Com pedres als palmells, brases i flama), —títol inspirat en Fadwa Tuqan— explora l’entrellaçament entre la destrucció i les històries de resistència anticolonialista, l’alçament, la revolució i el radicalisme polític arreu del Mediterrani. Les ruïnes no s’entenen aquí com a vestigis inerts del passat, sinó com a terrenys carregats on convergeixen la capitulació i la resiliència; «comuns negatius» que, tot i marcats pel rastre de la decadència i el desposseïment, nodreixen també la promesa del ressorgiment, de manera que formen un camp de lluita on s’entrecreuen la memòria, la imaginació i el desig. Són inseparables dels gestos que les van generar i d’aquells que en sorgeixen: actes de desobediència i constància que porten dins seu el doble destí de la derrota i la victòria.
L’exposició reuneix quatre artistes el treball dels quals aborda aquestes condicions a través d’estratègies diferents i, alhora, convergents: consideren les ruïnes llocs mnemotècnics i dispositius especulatius, on el record suscita projeccions de futurs més enllà de la catàstrofe; tracen cicles de ruïna social a la llum de passats i presents revolucionaris, demostrant que l’esfondrament i la germinació van de bracet; interroguen l’arqueologia i la pràctica arxivística com a tecnologies de dominació, disciplines que fabriquen la legitimitat, monumentalitzen la derrota i esborren la memòria insurgent. Les ruïnes es prenen com a terreny de confrontació, en el qual la violència ni s’oculta ni es nega, sinó que es reconeix com a part integral de la força generativa de la transformació política. Així mateix, el lèxic de l’exposició trastoca la figura de l’«heroi», redirigint l’atenció cap a gestos col·lectius de rebel·lia, sacrifici i repetició. La resistència es replanteja, ja no com a gest continu i triomfal, sinó com a ritme recurrent, obstinat; la persistència de cossos que s’aixequen, cauen i s’alcen de nou.
Com pedres als palmells, brases i flama presenta les ruïnes com a ferida i com a arma, com a cicatriu i com a arsenal. Així, des d’aquest terreny inestable, entre pols i ignició, sorgeixen solidaritats i estructures de lluita. En els intersticis entre la destrucció i la creació, la imaginació política perdura.
