CURVATURA. Laura Llaneli
Una curvatura és una desviació de la línia recta. Una desviació suau, gairebé imperceptible, que obliga a prestar atenció d’una altra manera. El títol d’aquesta exposició anomena alhora un gest físic i una manera de moure’s pel món, o d’escoltar-lo. La mostra reuneix obres que es desplacen cap a allò que queda fora del centre: els ecos, les reverberacions i les restes. En prestar atenció constant a les desviacions i desbordaments en els sistemes d’organització, sorgeix una tensió entre el desig d’estandarditzar el so i l’existència d’alguna cosa que sempre queda a la deriva.
Des de fa més d’una dècada, Laura Llaneli treballa amb el so com a objecte d’estudi llindar. Li interessa allò que ocorre just abans que alguna cosa soni o quan ja ha deixat de sonar. El xiuxiueig, el silenci, la vibració mínima, el soroll de fons, les freqüències que passen desapercebudes enmig de societats saturades d’estímuls. El seu treball s’acosta a allò infraordinari, a allò aparentment insignificant que, quan s’escolta amb atenció, transforma completament l’experiència de l’espai i del temps.
Les obres presentades pertanyen a diferents moments de la seva pràctica, però totes
comparteixen aquesta mateixa inquietud. Ens obliguen a afinar l’escolta. L’àudio apareix com a empremta, podria ser una memòria comprimida o fins i tot un secret, manifestant- se com a ressonància física i emocional. A vegades no es percep directament; hi ha vegades que només s’imagina, altres vegades roman com una freqüència atrapada.
L’exposición no proposa únicament escoltar les obres, sinó allò que les envolta, sentir també allò que hi ha dins nostre, el soroll silenciat, l’eco distant de fons. Llaneli convoca des del text, des de l’objecte i des de l’absència, una idea de contenció, remetent al so sense necessitat de generar-lo. Reflexiona també sobre què significa produir més soroll en un present ja fart. Com una corba, les obres ens conviden a desviar la percepció. CURVATURA proposa habitar aquesta derivació. Escoltar allò que amb prou feines vibra, allò que encara roman.
