Entre els mons analògic (o físic) i digital apareix un espai intangible i infinitèsim que descriu un present que pràcticament toca el futur, i com diu Cade Diehm a “The Para-Real: A Manifesto”, només existeix en temps real, no es pot cultivar, no es pot mintar, no hi ha un codi obert i no es pot arxivar. És aquest espai el què explora Phantom Touch, un espai que navega entre el caos i l’ordre, el moviment i el so. Phantom Touch va d’explorar aquestes tangències efímeres, que un cop apareixen s’expandeixen com un zoom (tant fa si in o out) d’Stable Diffusion.

El Phantom Touch (o “tacte fantasma”) és un fenomen de pseudestèsia que experimenten els usuaris de VR quan senten físicament allò que estan experimentant en el món virtual, i és molt similar a la sensació material del so que es produeix a l’hora de generar-lo amb els sensors. De sobte, apareix intuïtivament aquest espai que permet explorar-lo amb la dinàmica del cos.

El projecte de Shoeg va començar com un projecte de collage sonor (espiritual) que, de seguida, va derivar en altres direccions, però que en manté l’essència: la juxtaposició de materials i tot el que apareix al mig, no només en la col·lisió, sinó en la coexistència i en la transició, en el canvi.