Domènec | Un segle d’arquitectura europea

“el campo de concentración, como puro, absoluto e insuperado espacio biopolítico (fundado en cuanto a tal exclusivamente en el estado de excepción), aparece como paradigma oculto del espacio político de la modernidad, del que tendremos que aprender a reconocer las metamorfosis y los disfraces.”

Giorgio Agamben, Homo sacer

Són neutres els dispositius arquitectònics? Un mateix espai pot acollir un esdeveniment esportiu i ser usat per acollir població desplaçada? Pot acollir refugiats, donar aixopluc a població que ha perdut la casa en una situació d’emergència natural, pot ser utilitzat per retenir presoners de guerra, emigrants o minories ètniques locals, com a camp de concentració o com a camp d’extermini?Segurament per la historiografia acadèmica, l’arquitectura europea que definiria aquests darrers cent anys, seria tal vegada l’arquitectura de la Bauhaus, l’arquitectura racionalista i l’arquitectura del Moviment Modern sorgida entorn dels CIAM (Congressos Internacionals d’Arquitectura Moderna) on es posaren les bases i es definiren els paràmetres de l’hàbitat contemporani i de les ciutats del nostre temps.
El Camp, com a dispositiu per a retenir i separar grups sencers de població, és un invent relativament recent i un producte de la Modernitat. Segons els historiadors, els primers camps els podríem situar a finals del s.XIX a Cuba durant la guerra d’independència i a Sud-àfrica durant la guerra dels Bòers, però a partir de 1917 és un dispositiu arquitectònic que es propaga per tot el continent europeu i travessa tot el segle fins als nostres dies, en què no hi ha cap país que no tingui algun d’aquests espais d’excepció on un grup de població és retinguda sense haver comès cap delicte.
El projecte “Un segle d’arquitectura moderna” planteja una paradoxa: i si l’arquitectura que realment defineix aquest segle europeu no és altra que el camp de concentració?
En qualsevol societat articulada al voltant de l’estat nació sempre trobarem una part de la població que no encaixarà, que serà diferent i, per tant, serà, pel poder hegemònic, “necessari” controlar i separar del conjunt del cos social “sa”. Els destinataris d’aquesta “arquitectura europea” poden ser molt diversos: els gitanos, els republicans espanyols, els jueus, els croats a Sèrbia, els serbis a Croàcia, els comunistes a la Finlàndia de 1918, els refugiats de la guerra de Síria a Grècia, els eslovens d’origen alemany a la Iugoslàvia de Tito, els malalts mentals, el col·lectiu LGTBI, els algerians a França durant la guerra d’independència, els emigrants del sud d’Espanya en la Barcelona de postguerra, els dissidents polítics als gulags de l’URSS, les mares solteres a Irlanda, o els emigrants subsaharians a l’estat espanyol…
Utilitzant dibuixos, fotografies, planells, maquetes, peces escultòriques i intervencions in situ, el projecte “Un segle d’arquitectura europea”, vol analitzar aquestes arquitectures i les seves qualitats de palimpsest.

Domènec
maig de 2024

HORARI

Isabel Banal | Mireia Coromina | Marta Marín-Dòmine | Cori Mercadé | Carla Piris 

A cura de Cori Mercadé

Aquesta exposició s’ha fet en col·laboració amb el Museu de Pintura de Sant Pol de Mar i de l’exposició Exvots: el camí, la promesa i el destí, a cura d’Eliseu Carbonell i Bibiana Puigdefàbregas. Aquí al M|A|C, Cori Mercadé proposa una extensió que vol aprofundir en el múltiple que són els exvots i en l’inventari que se’n desprèn.

Presentem el diàleg entre una selecció dels exvots del Museu de Mataró i del Museu Municipal de Nàutica del Masnou, amb una tria d’obres de les artistes Isabel Banal, Mireia Coromina (en col·laboració amb el Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí), Marta Marín-Dòmine, Cori Mercadé i Carla Piris. Volem establir connexions per rescatar-ne els fils que des de l’art contemporani en podem estirar. I és que, de cada exvot, emana un fet vital que posa en joc el cos i la seva vulnerabilitat. Tot exvot, també parla d’una història narrada que es materialitza i que, per tant, ha de mantenir una fidelitat amb aquest origen narratiu. Un exvot també parla i conté una acció implícita, un component que s’activa en evocar la narració que desprèn. Però també el mateix gest votiu, de dipositar aquests exvots en ermites i llocs sagrats, és quelcom que des de l’art contemporani reconeixem com a propi. Inventariem, doncs, cossos i gests, narracions i invencions, i cerquem-nos en aquest diàleg entre l’exvot i la seva possibilitat actual des de l’art.

horari
dm-dv, de 17 a 20 h
ds, d’11 a 14 h i de 17 a 20 h
dg i festius*, d’11 a 14 h
dll, tancat
*Festius obert:
12 d’octubre i 1 de novembre, de 16 a 20 h
6 i 8 de desembre, d’11 a 14 h