El retorn de la mirada: La tasca política de narrar. Paloma Polo
«El relat és tot el que tenim», afirmava Ursula K. Le Guin a través d’un dels seus personatges a la novel·la The Telling (2000). Lluny d’entendre la història com un constructe immutable, definitiu i inequívoc que es repetiria fins a l’infinit ―tot i que de vegades es pretengui així―, el relat inscriu el que es relata en una transformació politicoafectiva en la qual juguen, a la vegada, el passat, el present i el futur. Quines són les nostres històries? Quines narracions ens falten o romanen absents? On queda la història quan no es narra o quan és ideològicament invisibilitzada o suprimida? Aquestes preguntes són subjacents i s’actualitzen en l’operació de relatar. Per això, la tasca de narrar es considera altament política.
L’obra de Paloma Polo (Madrid, 1983) s’acosta a esdeveniments històrics molt precisos, a relats que han format part dels fonaments hegemònics colonopatriarcals, així com a altres que van ser descartats o silenciats. Per fer-ho, l’artista se submergeix en recerques a llarg termini, agafa i confronta fonts diverses que obren espais d’escolta, diàleg i cooperació.
Articulada a partir de quatre nuclis que s’activen des dels projectes The Path of Totality (El camí de la totalitat, 2010), Dulcinea (2022), El barro de la revolución (El fang de la revolució, 2019) i C’est vouloir se jeter au fond du lac pour conserver sa vie (És voler tirar-se al fons del llac per conservar la vida, 2024) —aquest últim, inèdit, ha comptat amb la producció, entre altres, de La Virreina Centre de la Imatge—, la mostra fa dialogar aquests àmbits amb materials procedents de l’arxiu de l’artista que rarament han format part d’exposicions, tot i que documenten els contextos i les metodologies emprats en cada proposta.
Comissària: Mabel Tapia
