ENTREACTE #2. Y si adentro. Krystel Liliana
No era capaç de recordar la forma de la piscina. Va demanar ajuda a les seves germanes perquè intentessin descriure com era. També va preguntar al seu pare si podia dibuixar-la. Ja hi ha una forma: vores rectes, línies marcades i simetria, sense zones arrodonides. Aquest exercici de memòria és el primer gest que anima l’artista Krystel Liliana a produir una sèrie de peces que responen a la idea de reconstrucció i materialització d’imatges allotjades en el record.
En la pràctica artística de Krystel, la cera és el material principal que dona forma a les seves obres. En aquesta exposició la trobem en diferents formats i superfícies: com a suport d’imatges —on el mateix material actua com un vel sobre la fotografia, tornant-la difusa i afectant-ne la nitidesa—. També la cera es converteix en estructura i objecte; apareixen, reescalats, elements propis d’una casa, de l’estiu: com una piscina que podríem sostenir amb dues mans o un banyador que conté un cos invisible. L’aigua funciona com a element vehicular al llarg de tota l’exposició, connectant formes i espais, operant com una capa profunda que ha deixat una empremta.
Juntament amb aquestes peces treballades amb cera, també es presenten alguns objectes que aporten noves capes de significat i lectures a la mostra. Un element particular és l’arxivador, que resguarda l’interior i ens remet a l’acció de fer memòria i recopilar. L’escala i la posició de les peces que hi trobem ens permeten mirar-les cap endins, com si aprofundíssim en el record, o contemplar-les des de lluny, en un exercici de reconeixement i de connexió amb alguna cosa que ja hem vist abans, però portada a aquesta exposició com una mena de seqüència o fotograma al qual accedir a poc a poc.
Es manifesten així dues intencions durant el procés de Krystel: recordar i fer present —o portar presència— mitjançant imatges transformades en objectes de diferents escales que dialoguen entre si. Una arqueologia de la memòria: la casa, habitacions contigües, fotografies, espais i desplaçaments. Tot això travessat per una sensació constant de distorsió, d’inaccessibilitat, com una imatge que no acaba de ser nítida.
Text de Vera Martín Zelich
