Éssers volàtils, paisatges efímers

El cinema experimental ens permet treballar amb unes estratègies que serien absolutament inviables en el context de les grans (o no tan grans) produccions. El fet que puguem prescindir de grans equips humans i complexos equipaments redimensiona el procés creatiu a una altra escala: la càmera deixa de ser un intrús tecnològic i es converteix en una extensió del nostre propi ull. El/la cineasta solitari/ària es torna invisible i la seva atenció, alliberada de formalismes, és capaç de focalitzar-se en el més minúscul dels accidents protagonista de la quotidianitat. Aquesta proximitat guanyada ens permet submergir-nos en espais domèstics, marginals o profundament personals, i retornar-nos el poder original del cinematògraf: la capacitat de sorprendre’s davant del món i de guardar, per sempre, la llum d’un moment que mai no es tornarà a repetir.

Explorarem aquestes vivències a través dels projectes De blanco, muerte, de Iona Quesada i Carmen Barreiro, i 2 inviernos I, de manu prado paz (projecció en pel·lícula súper-8 amb impro sonora en directe).