Han Nefkens Foundation
Com a part de l’esforç per reduir la seva petjada de carboni i crear sinergies amb altres organitzacions culturals, Manifesta 15 ha iniciat una sèrie de converses a llarg termini que han resultat en col·laboracions amb altres biennals i iniciatives artístiques amb valors ecològics i socials compartits. És en aquest context que la biennal s’ha associat amb la Fundació Han Nefkens, una organització privada sense ànim de lucre constituïda a Barcelona el 2009 per l’escriptor i mecenes de l’art holandès Han Nefkens.
La missió de la fundació és encarregar, donar suport i promoure el videoart, que considera que té una capacitat excepcional per connectar grans audiències internacionals en diferents contextos socials, culturals i polítics.
Les antigues cel·les de la presó es converteixen en sales de vídeo, on Manifesta 15 selecciona i presenta quatre pel·lícules produïdes per la Fundació.

Filipa Oliveira
Curadora de Manifesta 15

Korakrit Arunanondchai
L’obra de Korakrit Arunanondchai (Bangkok, 1986) entrellaça narracions i experiències personals amb referències mitològiques i relats sociohistòrics, amb un enfocament particular en les realitats culturals i polítiques de la seva Tailàndia natal. Songs for dying té una trama de diverses capes que vincula el dol de l’artista per la mort del seu avi amb la massacre de Jeju de 1948 a Corea del Sud, així com la recent protesta estudiantil contra el govern militaritzat de Tailàndia. A la pel·lícula, els processos de mort i descomposició fan possibles formes alternatives de (co)existència. La pel·lícula parla de com l’artista fa ús de la narració especulativa, una metodologia cinematogràfica que s’allibera d’un marc de pensament occidental paternalista, les preocupacions i pretensions del qual pretenen limitar artificialment les possibilitats. Ho fa com a mitjà tant per guarir traumes del passat com per transformar les relacions entre subjectes que, altrament, podrien semblar dispars. Per a Arunanondchai, l’acte de trencar, o interrompre, les narratives dominants es basa en la convicció que fer-ho deixa espai per a històries no contades.
F.O

Martha Atienza
Sugdan Ko, de l’artista filipinoholandesa Martha Atienza (Manila, 1981), forma part d’una trilogia dedicada a l’entorn marí de l’illa de Bantayan i les altres illes que hi ha al seu voltant. La pel·lícula és el resultat d’un taller dirigit per la GOODLand Association, un moviment comunitari de base que lidera Atienza. El taller es va fer a l’illa de Mambacayao Daku amb un grup de joves residents compromesos amb el futur de la seva llar i del seu entorn natural. La pel·lícula reclama que el mar que envolta l’illa sigui declarat Àrea Marina Protegida. Un cop fet el film, se li va concedir aquest estatus legal.
Sugdan Ko és un testimoni del poder que tenen les iniciatives climàtiques impulsades pels joves i el potencial transformador de les comunitats que s’uneixen per aconseguir un objectiu comú. La pel·lícula també recorda que no n’hi ha prou amb esperar directrius de dalt a baix per preservar el medi ambient, sinó que, en realitat, la gestió ambiental comença amb cada iniciativa compromesa que comencem i adquirim.
F.O

Priyageetha Dia
En la seva obra, l’artista Priyageetha Dia (Singapur, 1992) examina críticament les històries laborals i l’explotació colonial i capitalista del sud-est asiàtic. La narrativa especulativa de Spectre System segueix un «espectre» principal, un protagonista generat per ordinador que deambula per plantacions i boscos desolats: paisatges marcats per segles de domini imperial i asimètric. La pel·lícula, amb una estètica que recorda els jocs d’ordinador, relaciona els records del corporativisme de les plantacions i els trasllats de població als territoris alliberats de l’antiga Malaia britànica amb formes emergents d’explotació en l’economia digital hiperglobalitzada. La pel·lícula revela el sorgiment d’un nou règim colonial, que es posa de manifest en la consolidació contemporània del capital en dispositius tecnològics que no només devaluen els treballadors, sinó que també els despersonalitzen.
F.O

Maya Watanabe
Entre els anys 1980 i 2000, el Perú va patir una època de conflictes interns violents que van acabar amb gairebé 70.000 vides. Aquests conflictes van enfrontar les guerrilles Sendero Luminoso i Movimiento Revolucionario Túpac Amaru, d’una banda, i els militars, de l’altra, amb les comunitats de camperols atrapades al mig. Més de dues dècades després, la societat peruana encara no ha oblidat els horrors d’aquell conflicte: 16.000 persones continuen desaparegudes i encara hi ha 6.000 fosses comunes pendents d’excavar.
La pel·lícula de Maya Watanabe (Lima, 1983) mostra un primer pla d’una fossa comuna, que s’enfoca i desenfoca contínuament. A mesura que la imatge es fa més nítida, emergeixen fragments d’ossos, dents i roba esquinçada de la terra, les arrels i les pedres. Marcadors arqueològics i instruments de mesura apunten cap aquestes restes, però les imatges difuminen la distinció entre elles i el paisatge en el qual s’insereixen. En espera d’una identificació forense, les restes esqueletitzades es troben en un estat legal de transició entre persones desaparegudes i oficialment mortes. Liminal té lloc durant aquella etapa de transició, centrant-se en persones peruanes anònimes que romanen en el llindar de la subjectivitat, el reconeixement i la representació.
F.O

HORARI

dm-dv, de 16 a 20 h
ds, dg i festius, de 10 a 20 h
dll, tancat
Focus Week | del 15 al 20 d’octubre, de 10 a 20 h