Un espai compost de records, de gruixos, de temps, de xarxes. La pintura de Georges Noël està feta de línies que es trenquen, ondulen, es barregen, arriben a confondre’s, sense una determinació precisa. «[…] vaig comen- çar a voler domesticar aquells signes […]. Per aconseguir-ho, calia que tro- bés una trama; la trama és el pentagrama musical, és el quadern escolar. Vaig organitzar línies laterals lleugerament helicoidals per donar la impres- sió que allò arrencava de l’esquerra i pujava cap a la dreta. Vaig organitzar signes, pals més que no pas gargots, i vaig escriure tan de pressa com vaig poder amb aquells pals, mirant d’orientar-los d’una manera diferent per fer que expressessin un ritme.» Aquests signes s’aproximen clarament a l’escriptura, com a sistema de pals, de punts, d’angles, de cercles i d’on- dulacions que es repeteixen, que ressonen entre ells, capaços de produir múltiples variacions. L’obra, però, no se sotmet a uns codis. Sempre hi ha alguna cosa que es resisteix a la instauració d’un sistema, alguna cosa que porta agitació i confusió, que «crea desordre». O, més ben dit, ni ordre ni desordre, sinó, paradoxalment, totes dues coses juntes.