La tomba de Pollock i altres coses. Joan Casellas
En Paco, que el va conèixer als anys quaranta, va indicar-me on era la tomba de Jackson Pollock: enmig del bosc, prop d’un rierol. Vaig arribar-hi al capvespre. El paratge era completament solitari; ni camins ni persones, sols l’horitzontalitat rasa i aclaparadora que domina l’illa. Allà estava, recordant les acalorades converses amb els companys d’estudis sobre els americans moderns. Sospiràvem per anar al Whitney Museum. El primer cop que hi vaig entrar va sorprendre’m l’olor de les pintures, l’extraordinari cotó americà dens i fort, els olis i esmalts sintètics i aglutinats molsuts. Ara podia tocar els líquens del roc monumental que cobreix la seva tomba, trepitjar l’estora “all-over” de fullaraca de roure. Vaig plantar el trípode i vaig calcular una exposició llarga. Després de fotografiar la tomba de Pollock vaig viatjar a Teià. La notícia era que els propietaris venien l’hort de la casa de lloguer on vivien els meus pares. Vaig fotografiar l’hort per acomiadar-me d’aquell espai màgic. L’hort i el seu pou en runes, que per l’habilitat del pare sostenia miraculosament dempeus un parell de fustes malgirbades. La tomba de Pollock i el pou de casa van quedar agermanats dins la pel·lícula fotogràfica.
Per la seva naturalesa mecànica, dins el camp de la producció iconogràfica la fotografia està sota el signe de la documentació, però alhora la subjectivitat de l’enquadrament i de la il·luminació i l’elecció del tema l’han acabat per situar com un procediment artístic. D’aquesta sinopsi, temps a venir, sorgeix el readymade. Aquesta exposició de coses fotogràfiques transita per aquest espai tan nítid com mutant. Presento una exposició de llocs i coses, amb un sol retrat d’algú de qui vaig perdre la pista fa pràcticament cinquanta anys. La fotografia s’atura quan la fixes però el pas del temps hi continua actuant silenciosament. Ara la tomba de Pollock és una rambla envoltada de moltes altres tombes sense misteri…
