Paraula, imatge i paper. Llibres d'artista 1960 - 1976

Diversos estudis situen l’origen del llibre d’artista contemporani en el model del livre illustré modern de començaments del segle XX: edicions de bibliòfil, amb col·laboració entre artista i escriptor, tècniques tradicionals de gravat i tiratges limitats. Després de la Segona Guerra Mundial, aquest model es manté i es perfecciona formalment.

El canvi decisiu arriba als anys seixanta, quan el llibre deixa de ser només suport d’un text per esdevenir una obra concebuda com a unitat estructural: l’artista intervé en el format, la seqüència i la materialitat, en sintonia amb les pràctiques conceptuals.

Entre 1960 i mitjan anys setanta —període en què s’inscriuen les obres d’aquesta exposició— conviuen, per tant, dos models: d’una banda, la culminació del llibre de bibliòfil modern; de l’altra, els primers indicis del llibre-objecte.

Molts dels llibres d’artista són fruit d’una relació estreta, tant personal com creativa, entre artistes visuals i poetes o narradors. Aquest diàleg genera un espai de complicitat on imatge i paraula es troben i donen lloc a obres d’una gran riquesa expressiva.

En són exemples significatius la col·laboració entre Antoni Tàpies i Joan Brossa, la relació entre Pablo Picasso i Jaume Sabartés, així com el vincle intens que Joan Miró va mantenir amb el món de les lletres, tant en llibres col·lectius amb diversos autors com en col·laboracions amb poetes com Rafael Alberti.