Mala hierba nunca muere. Blanca Gracia
En el marc de la 14 edició d’Art Nou, Prats Nogueras Blanchard presenta, al seu espai de Barcelona, Mala hierba nunca muere de Blanca Gracia (Madrid, 1989). L’artista imagina un un herbari fantàstic construït a través d’aquarel·les i escultures. Inspirant-se en els dibuixos científics del segle XVII, en subverteix la seva rigidesa formal per oferir una reflexió crítica sobre el llenguatge i la seva capacitat de nomenar, classificar i dominar.
Gracia recupera termes històricament emprats amb una connotació pejorativa —en especial envers cossos i subjectes dissidents— i els reubica en un entorn simbòlic, transformant-los en llavors de resistència. A través d’aquestes males herbes, revalora el allò marginal i allò inadequat, generant un sistema de suport orgànic i resilient.
Les seves formes, a vegades delicades i a vegades grotesques, no només al·ludeixen a un univers natural imaginari, sinó també a un territori de lluita on el rebutjat reapareix, es reforça i reclama el seu lloc. Perquè, per més vegades que se les arranqui, aquestes herbes sempre tornen a créixer, més altes i més fortes.
Blanca Gracia desenvolupa una pràctica artística que transita entre l’aquarel·la, l’animació i la instal·lació, creant mons onírics habitats per figures híbrides, criatures fantàstiques i paisatges de ressonància arcaica. La seva obra s’alimenta dels contes infantils, els bestiaris medievals, els mites clàssics i la literatura fantàstica, construint un imaginari que desborda la racionalitat per endinsar-se en el màgic i el simbòlic.
Mitjançant el dibuix i el gest delicat de l’aquarel·la, Gracia elabora escenes que oscil·len entre el lúdic i l’inquietant, on l’humà i el monstruós conviuen en un equilibri inestable. En les seves animacions, dota de moviment aquests universos amb una estètica artesanal que potencia el caràcter narratiu i emocional de les seves obres, evocant la fragilitat dels somnis i el poder transformador de la faula.
El seu interès pels marges —siguin aquests socials, naturals o culturals— es tradueix en la representació de personatges desplaçats, nòmades o màgics, la presència dels quals activa noves formes de percepció i resistència. El joc, el ritual i l’impossible són eixos recurrents en la seva obra, que funciona com una forma de mitologia contemporània, on l’imaginari actua com a refugi, crítica i possibilitat.
A través d’una mirada poètica, Blanca Gracia torna a encantar el món, convidant-nos a imaginar altres realitats possibles des del simbòlic, l’ancestral i el fantàstic.
