Mascarones. Lluís Ventós
Hi ha gestos que revelen molt més del que aparenten. Fer una llista, per exemple. Triar i ordenar els noms de vinti-sis vaixells que han marcat una vida. Podria semblar un exercici senzill, però no ho és. És un acte d’honestedat, de memòria, de coratge, de records, d’ordenar les emocions, de traçar una línia entre el passat i el present. Perquè posar com als vaixells —com qui posa nom als sentiments, als afectes, a les ferides, a les llums i ombres d’un mateix— vol dir assumir que tot el que un ha estat passa per aquestes metàfores flotants. A en Lluís Ventós li han modelat l’obra, però també l’ànima.
Això és el que ha fet amb aquesta exposició. Ha tornat als vaixells que l’han travessat i als que ell ha travessat. Ha posat fusta, ferro i intuïció allà on altres només veurien una barca. I ha convertit vint-i-sis embarcacions en vint-isis mascarons. Però, atenció, aquí no es tracta de representar cap vaixell. Es tracta d’habitar-lo, de fer-lo parlar. Cada mascaró és un fragment de vida; una confessió escultòrica; una història que es desplega com una vela. Són peces que neixen del tacte, de la memòria i de l’amor. Amor envers el mar, els seus i una manera de viure que és també una manera de resistir. Perquè, en realitat, l’exposició no és una sèrie d’objectes aïllats, sinó una sola escultura feta de vint-i-sis peces.
Una obra de formes essencials, netes i depurades entre la geometria pura —cercle, columna, espiral, línia vertical— i la forma orgànica —ala, tentacle, cos antropomòrfic o animal—. Els volums es combinen sovint en jocs d’equilibri subtil, amb estructures que aparenten fragilitat, però que transmeten solidesa interior i sempre tensió entre moviment i estabilitat. En Lluís treballa la fusta en estat viu, mantenint-ne els nusos, vetes, esquerdes i cicatrius, com si cada peça conservés la memòria del material. Textura natural que es combina amb superfícies polides i suaus en contrast amb zones rugoses o inacabades, per suggerir la dualitat entre el que s’ha treballat i el que s’ha viscut. El contrast entre fustes clares i fosques ajuda a marcar oposicions simbòliques: llum/foscor, mar/terra, vida/mort, jo/ els altres.
En Lluís sap fer parlar la fusta, el metall i el buit. Les escultures ens parlen de moltes coses: del descobriment i de la por; de la infantesa i la maduresa; de la família, de l’amistat i la soledat; de la pèrdua i de l’esperança. Són viatges. Són persones. Són tot allò que ens fa fràgils i valents alhora. Per això ens toquen. Perquè, al capdavall, qui no té els seus propis vaixells —reals o imaginaris— que ens han guiat fins on som i el que som?
Hi ha el vaixell on tot comença, com el Pepe. Hi ha el que representa el desig, la llibertat o la família. El que s’enfonsa i deixa rastre. El que ens porta a cales conegudes, com rituals íntims. El que ens mostra la foscor més profunda i el que ens recorda que, fins i tot allà, podem encendre una llum. El que viu i fa viure. El que marxa i deixa marca. Ha mirat cada nau amb l’ànima, ha escoltat què li deien les fustes i ha deixat que els records guiessin les mans. Qui el conegui hi reconeixerà tendresa, sentit de l’humor, tossuderia, una mirada afilada i alhora compassiva, i sinceritat sense esquerdes. Ni vol ni pot separar vida i obra, tot forma part del mateix mar.
No espereu trobar respostes. Potser ni tan sols explicacions. Però hi trobareu veritat. Una veritat feta de formes, d’espais buits, de textures, de silencis. Una veritat que es desplega amb la serenitat i la força de qui ha viscut intensament i no té por de compartir-ho.
Vint-i-sis mascarons. Vint-i-sis vaixells. Una sola travessia: la d’un home, la d’un artista, que ha fet de l’escultura la seva veu i del mar el seu camí. El viatge tot just comença. Prepareu-vos per salpar
