Miquel Vilà. Una retrospectiva

La present exposició acull una selecció d’obres de Miquel Vilà (Barcelona, 1940) a mode de retrospectiva. És només un recorregut dels molts que es podrien construir al voltant de la proposta pictòrica de Vilà, la qual, sincera i directa, posa de manifest i reclama la força de la pintura per ella mateixa com a llenguatge poètic i la presència plàstica més enllà de gèneres pictòrics, temàtiques i modes.

Vilà evoca una lluita a través del nervi del pinzell, com en els seus interiors que s’encorben amb biblioteques en convulsió. El pintor no necessita endolcir ni embellir la realitat, doncs el seu missatge és dur i aspre, i, segurament per aquest motiu, les seves composicions sempre són banyades d’una sensació que quelcom tremend ha de succeir. La força sense límits de la seva pintura ens interpel·la i convida a la reflexió. Així, els interiors tortuosos, els objectes que es retallen en una platja i s’enfronten al pathos de la natura, els paisatges urbans abandonats o els camins solitaris. Tot sembla a punt d’ésser devorat per una tempesta que sacseja l’espectador. La sèrie recorrent sobre els bombardejos explora aquesta mateixa potència de la destrucció com a força generadora d’una nova realitat.

La llum crepuscular permet a Vilà recrear-se en la consecució de contrasts a través d’ombres i de gruixos matèrics, així com aportar un to existencial i vibrant que connecta amb la pintura metafísica italiana que tant admira. Aquesta llum – entre el misteri i el malson – ho cobreix tot i esdevé una eina que activa la reflexió sobre la fisicitat de la matèria, a més de la meditació a l’entorn de la temporalitat. No necessita cap anècdota ni cap història, només l’objecte desborda i impressiona per ell mateix, i la seva personalitat i vigor són adquirits a través de la pintura pura. Vilà defensa escrupolosament l’ofici i, per sobre de tot, s’erigeix com un defensor de la pintura com a llenguatge. Per ell, la pintura és un refugi davant del món hostil que l’envolta, però també l’arma més hàbil i segura enfront l’adversitat. Les seves composicions són tot un cant de resistència contra l’agonia que, segons Vilà, pateix la pintura contemporània.

Sergio Fuentes Milà