Rémy et Dumoncel. Antonio Ortega
Antonio Ortega pinta obsessivament el mateix quadre, es tracta de teles de petit format en què apareixen dues pedres de color rosa en una mena de paisatge incert. Antonio Ortega indica que la seva intenció és suspendre l’opinió i el pensament.
Ortega s’entesta a deixar clar que l’aparent paradoxa de pretendre plasmar el silenci mitjançant una pintura paisatgística tradicional (tot i que amb moltes traces d’impericia) no és un exercici de representació naturalista. Per això, no serà gratuït que les pedres estiguin pintades a partir d’una base magenta -color que no existeix de forma natural ja que es va desenvolupar químicament a finals del segle XIX- ni la insistència en horitzons plans, que podrien remetre’ns, indistintament, a un paisatge o a un bodegó, a un camp o a una taula. El resultat són quadres esquerps que es resisteixen a la companyia. L’artista diu que els seus quadres són com els teixos que deixen anar les fulles tòxiques per impedir que ningú s’hi acosti. S’ha dit que l’obra d’Antonio Ortega invoca la *Conference on Nothing* [Conferència sobre el no-res] de John Cage, segons la qual el nihilisme esdevé positiu i a les seves teles res no parla, ni figura ni color: res.
No hi estem d’acord, ja que, en l’àmbit de la pintura, podríem dir que la responsabilitat de representar el no-res li ha estat reservada al monocrom blanc, i hem de convenir que els quadres monocromàtics, des de la seva condició metaartística, s’han inclinat cap a posicionaments i afirmacions categòriques mentre que Antonio, als seus llenços, qüestiona la idea de representació de manera personal, mostrant-la com la impossibilitat d’explicar-se millor. Per això, no és una pintura callada –el no-res–; és una pintura afònica. Estar afònic implica emetre, amb gran esforç, un so tènue que, a més, té codificats tots els matisos de la parla normal. De la mateixa manera, els quadres d’Antonio Ortega no són la representació del no-res, sinó el resultat de no poder explicar-ho tot.
Antonio Ortega ens remet al seu darrer llibre publicat *La lección de Johanna van Gogh*, amb la intenció de reformular la idea d’interpretació. Persuadit que la pintura continua sent dipositària de la capacitat de commoure, considera que la interpretació i, per extensió, el relat que suporta una obra, excedeix la relació que s’estableix entre artista, obra i públic, per prendre forma a partir d’una construcció coral, parcial i fragmentada en què l’emoció condueix a fer que aquest relat sigui còmplice, radical o sensual. Així doncs, és en aquest marc en què hem d’entendre l’obsessió temàtica d’Antonio Ortega, que ell mateix descriu com a “intent fallit de glossar el concepte de demagògia” i on la demagògia és entesa en tant que una figura retòrica.
