Seguint el sol: blanca arias. Al límit d'un bosc, una nena

«Al límit d’un bosc, una nena.» Un inici així amaga una promesa del narrador a l’oient, com la nota que algun ha esmunyit en una butxaca, o la insinuació que ha de passar alguna cosa. Tothom que estigui a prop girarà el cap i afinarà l’oïda, imaginant la nena obrint-se pas entre els arbres o al costat de la muralla verda d’un bosc. —Fragment de Hamnet, de Maggie O’Farrell

Amb aquest horitzó d’expectativa s’obre Al límit d’un bosc, una nena. Prenent com a punt de partida els buits aparents del Mitjó d’Antoni Tàpies, blanca arias ens convida a habitar el forat com un espai ambigu: absència i obertura, vulnerabilitat i possibilitat. Allò que el decòrum sol apartar —l’excés, l’abjecte, la desviació del cànon— esdevé aquí un lloc des d’on repensar la percepció dels cossos i el que aquesta mirada diu de nosaltres.

En aquest context, el cos i la matèria es presenten com a superfícies d’escriptura, transmetent allò que la paraula no pot fixar. Com a acte de cura metodològica, arias «estira del fil», unint simbòlicament pràctiques tèxtils, memòria oral i genealogies discretes que sovint queden fora del relat oficial.

Des d’una sensibilitat feminista, la intuïció i l’escolta de les zones toves del cos es reivindiquen aquí com a formes de coneixement. La poesia, concebuda com a plec del llenguatge, obre espais on altres significats emergeixen i ens permet qüestionar què esperem, avui, de l’experiència artística.

Activitat realitzada en el marc de l’edició 2026 del cicle Seguint el sol del Museu Tàpies.