Sostenir la línia amb els meus dits. Helena Almeida

“Si fos una història podria ser contada així: una casa àmplia, amb grans portes i finestres, en la qual interior i exterior existeixen com a prolongació l’un de l’altre, va ser ocupada per una senyora amb un vestit negre. En el seu deambular pels diversos compartiments de la casa la dona va anar inscrivint ombres i llums, retalls i figures, un cos en blanc i negre ensutjat de tant en tant de blau o vermell”.[1]

Prats Nogueras Blanchard es complau a anunciar Sostenir la línia amb els meus dits, la nostra exposició inaugural de l’obra d’Helena Almeida (Lisboa, 1934 – Sintra, 2018) a la galeria de Barcelona. Almeida va ser una de les artistes més rellevants de l’art portuguès contemporani i una figura decisiva en la seva renovació des dels anys setanta. Al llarg de la seva trajectòria, va transitar entre pintura, fotografia, dibuix i performance, explorant constantment els seus límits. En la seva obra, el cos —el seu propi— es converteix en eina, matèria i llenguatge: un espai on es fonen gest, imatge i presència.

Després de les seves primeres recerques sobre la ruptura dels suports en les seves teles de finals dels seixanta, Almeida aprofundeix en l’experimentació amb el mitjà material, realitzant dibuixos amb fil de crinera sobre paper. Tres peces pertanyents a aquest cos de treball introdueixen l’exposició: aquí la línia no és un traç que descriu, sinó una acció que defineix un lloc. És una extensió del cos, un mode d’habitar l’espai. Així, la línia esdevé vincle entre interior i exterior, entre el pla pictòric i la realitat. A través d’aquest gest mínim i precís, Almeida activa l’espai: el dibuix s’obre, la superfície es transforma en escenari, i la imatge deixa de ser representació per a convertir-se en presència.

D’aquesta manera, a partir d’obres primerenques com Desenho habitado (1975), l’artista dota de protagonisme al seu cos, que progressivament anirà transformant i refigurant des de la mera presència com a element narratiu fins a una major puresa formal: “van ser els dibuixos amb crinera els que em van portar a necessitar ser fotografiada. Volia sostenir la línia amb els meus dits, per a demostrar que la línia s’havia solidificat en el paper, que s’havia alliberat del paper, que podia ser sentida pels dits d’algú, i entrar a través de nosaltres”. El joc amb l’espai real i l’espai diegètic, així com el qüestionament de la concepció dimensional de l’espectador es convertiran en una constant en el seu treball.

És aquest diàleg entre cos i espai –sempre el del seu propi estudi–, entre gest i límit –sempre captats pel seu marit Artur Rosa–, el que li serveix a Helena Almeida per a construir una poètica de l’afirmació i la desaparició. Les seves obres tracen un moviment constant: entrar i sortir del quadre, ocupar i alliberar l’espai. En aquest vaivé, l’artista redefineix l’acte de mirar: el caràcter seqüencial en les seves sèries de fotografies revela un mecanisme gairebé cinematogràfic. Gairebé, perquè “no hi ha un abans ni un després; aquests moments són només imaginats per l’espectador. Almeida formula i fa visibles diverses parts d’un gest sense que aquest arribi a ocórrer en realitat”[2]. En l’exposició, la seqüència apareix en la sèrie de dibuixos rodapé (1999): una mena d’escriptura, de cartografia que defineix el moviment del cos i la seva articulació en un espai que, en l’obra d’Almeida, deixa de ser un mer contenidor del cos per a convertir-se en la seva prolongació.