STILL Alexandra Karakashian · Jake Aikman
Still conté una dualitat que en defineix l’essència: suggereix immobilitat, el silenci d’un instant suspès, i alhora afirma amb força la continuïtat, una presència persistent en el temps. En aquest espai semàntic, entre la quietud aparent i la supervivència obstinada, és on convergeixen les pràctiques de Jake Aikman i Alexandra Karakashian. Per a tots dos, l’acte artístic es converteix en una forma de resiliència radical: una manera de donar testimoni d’allò que roman, d’allò que resisteix l’erosió de la història i la força dels elements.
Alexandra Karakashian encarna una resiliència material i històrica. La seva obra, arrelada en la biografia personal i en les cicatrius col·lectives del continent africà, utilitza materials inestables i carregats de significat com ara oli de motor usat i sal. La seva pintura no és només representació, sinó un procés geològic i polític: l’oli que tenyeix la tela evoca l’explotació de recursos i l’ensorrament ecològic, mentre que la sal cristal·litza el dol i la memòria de l’exili. A Still, la resiliència de Karakashian és la de la memòria que es nega a ser esborrada; és un lament per terres perdudes i per aquells que han estat “desposseïts de la llar”. Les seves obres són monuments fràgils però persistents d’una inestabilitat que amenaça, però no arriba mai a imposar-se del tot.
En paral·lel, Jake Aikman explora una resiliència atmosfèrica i espiritual. Haver abandonat la figura humana, que percebia com una distracció narrativa, l’ha portat a dirigir la mirada cap a la immensitat dels espais liminars i dels paisatges marins. Amb una paleta disciplinada i restringida d’ultramar, terra cremada i verd ombra, l’artista construeix visions d’una bellesa austera i solemne. Els seus mars no són simples vistes, sinó entitats poderoses i indiferents als afers humans. La seva pintura captura la llum i la boira efímeres, suggerint que la veritable resiliència pertany a la natura mateixa, capaç d’absorbir, submergir i sobreviure. Still, per a Aikman, és la calma aparent de l’aigua que amaga profunditats insondables, una invitació a la contemplació humil davant del sublim.
Junts, Karakashian i Aikman presenten dues cares de la resistència. Una mira cap a la terra, el pes de la matèria i la història humana; l’altra mira cap a l’horitzó, l’aigua i l’infinit natural. En un món frenètic, les seves obres ens demanen d’aturar-nos, restar quiets, i reconèixer la força silent d’allò que, malgrat tot, perdura.
