Un solo dos solos. Violeta Mayoral

Fa més d’un any que intento memoritzar tots els noms de les persones que viuen al meu poble. Em passa que a vegades oblido el nom del lloc i em costa retenir quantes persones es deien Maria, igual que la meva àvia. Somio que m’ajudes en aquesta tasca, perquè soles no, oi? A totes ens costa tornar, a totes ens cau una llàgrima quan, tan valentes, tanquem els ulls i travessem el llindar, aquell que ens porta al centre, al moviment íntim; l’espai de l’abisme, aquella cavitat ressonant amb les seves distàncies, finestres obertes i portes tancades. Un centre que tendeix a recollir tot allò que a fora camina dispers. Allà hi sona una cançó, i l’escrivim, per escoltar-la, perquè ens doni la mà quan ho necessitem, com quan el meu amic Sergi diu “t’avances a tu mateixa, et gires i et fas l’ullet”*.

Fragments de “Pegadas, todo el horizonte posible”
*Sergi Botella “CrashPad”