Una història americana. Marion Scemama i David Wojnarowicz
Aquesta mostra presenta, per primera vegada a l’estat espanyol, treballs en col·laboració entre Marion Scemama (Casablanca, 1950) i David Wojnarowicz (Nova Jersey, 1954 – Nova York, 1992). El teló de fons és l’Amèrica conservadora de l’administració Reagan, l’art sorgit als vuitanta com espai de resistència, desig i solidaritat envers la SIDA, l’exclusió social i la violència sistèmica.
Hi ha trobades improbables, explosives i amb una gran productivitat creativa que desafien la geografia, l’ordre social i les disciplines artístiques. La particular amistat entre Marion Scemama (1950) i David Wojnarowicz (1954-1992) n’és un bon exemple.
Marion Scemama arriba a Nova York l’any 1981. La fotoperiodista, marcada per les seves conviccions d’extrema esquerra, descobreix una ciutat en plena mutació. L’East Village, que encara no s’ha gentrificat, és un no man’s land curull de vida que acull músics, performers, escriptors i activistes de tota mena. Aquest reducte, que es resisteix a la urbanització galopant, no té fronteres. La vida quotidiana, el desig, la política i la creació participen d’un mateix moviment. Curiosa i àvida de noves trobades i experiències, els seus passos la porten a creuar-se amb David Wojnarowicz el desembre del 1983, quan acompanya la seva amiga Brigitte Engler a una entrevista.
Wojnarowicz i Scemama gairebé no es parlen, però sens dubte intueixen a l’instant que tenen trets comuns: una ira sorda, un caràcter fort i un humor càustic darrere del qual oculten dubtes i fragilitat. La seva complicitat sorgeix del rebuig als prejudicis, al poder i a les etiquetes. Tant per a ell com per a ella, l’art no està separat de la realitat, sinó que és un mitjà per actuar al món i resistir.
En aquella època, Wojnarowicz és una figura singular de l’escena underground. Com a escriptor, pintor, fotògraf, performer i videasta, desenvolupa una obra que rebutja els mandats socials i estètics. En el seu treball, l’esperit col·lectiu basat en l’intercanvi i l’amistat ocupa un lloc destacat. Les seves imatges visibilitzen les persones homosexuals, pobres, malaltes o excloses que els Estats Units de Reagan s’estimen més ignorar. Mentre els primers anys de l’epidèmia de la sida estan marcats per la inacció dels governs i el rebuig generalitzat, Wojnarowicz converteix la seva pràctica artística en un mecanisme de lluita i resiliència.
Wojnarowicz també és un descobridor, perquè veu en Scemama una creadora de ple dret. És ell qui l’anima a prendre’s seriosament el seu propi treball i a desenvolupar el seu talent. Aquest reconeixement mutu és la base de la seva relació i afavoreix l’aparició ràpida d’un espai de confiança que dona flexibilitat als seus papers respectius. Els projectes van prenent forma a través de l’intercanvi, el joc, la improvisació o la intuïció compartida.
El que avui crida l’atenció de les imatges que van crear és precisament aquesta absència de jerarquia. En comptes de limitar-se a ser testimoni o arxivista del geni d’un artista que abandona l’escena massa aviat, Marion Scemama participa plenament en aquesta aventura, en la qual ella n’és un dels motors. Els vídeos realitzats conjuntament, les fotografies, les performances improvisades i els experiments fílmics són testimonis d’una cerca duta a terme a dues veus, marcada pels impulsos, les absències i les friccions. La seva amistat extreu la seva força creativa de les paradoxes pròpies. El diàleg es basa en una curiositat mútua: cap al cos, el desig, les identitats canviants i també cap a les possibilitats que ofereix la imatge.
Aquesta llibertat es manifesta amb una intensitat especial a l’inici de l’estiu del 1989. A Summer 89 (Estiu 89), es dissolen els límits entre el diari íntim, la performance i la ficció. Els cossos juguen, es posen en escena, es provoquen i es revelen. La càmera, que passa de mà en mà, encarna un personatge que a voltes és còmplice, a voltes seductor, i fins i tot a voltes intrusiu, però que sempre dona lloc a noves formes. Un joc assumit que intenta desxifrar realitats íntimes que se li escapen en l’altra persona. Darrere l’objectiu, l’homosexualitat de David i l’heterosexualitat de Marion esdevenen mons misteriosos per explorar.
Mentrestant, Wojnarowicz ha sabut que és seropositiu. Aquesta història d’amistat també és la d’una generació delmada per la sida. És el testimoni d’una època en què la malaltia arrasa sense distinció. ACT UP multiplica les accions per commoure l’opinió pública i pressionar les farmacèutiques i les autoritats. És urgent viure, estimar i crear. Aquesta urgència es reflecteix en les obres i fa que cada imatge sigui més valuosa.
Wojnarowicz mor l’any 1992. Uns mesos abans, ell i Scemama recorrien el Gran Oest en un road trip final. Un viatge durant el qual, en una última burla a la mort que l’encalça, representa la seva pròpia desaparició amb Untitled (Face in Dirt) (Sense títol [Rostre en la terra]) i demana a Scemama que immortalitzi la imatge que serà una de les fotos més cèlebres de l’artista.
La seva mort no interromp el diàleg iniciat amb Scemama, però sí que el transforma. Les fotografies, les pel·lícules, els quaderns i els arxius conservats durant molts anys contribueixen a reprendre’l. Després del dol arriba el moment de reactivar les imatges.
En el treball de relectura que continua fent, Scemama no fetitxitza la relació. Sense nostàlgia, es retroba amb un vell amic.
Marion Scemama / David Wojnarowicz: Una història americana ofereix una mirada contemporània sobre aquesta col·laboració, com un viatge per uns Estats Units marcats pel final d’una època. Davant les múltiples desigualtats i la violència d’Estat, les comunitats s’organitzen, emprenen combats polítics intensos i abanderen ruptures radicals. Les exploracions estètiques presagien una nova era. Tot està per construir-se.
Comissaris: João de Sousa Cardoso i Yannick Le Guillanton
Inauguració: 30 d’octubre, 19 h