Womankind. María María Acha-Kutscher

Sempre és complicat delimitar idees fonamentals. El seu ús comú, la manera en què creiem tenir clar el seu significat i el mode natural en el qual ens relacionem amb elles impedeixen que l’abordem des de l’anàlisi, que ens parem a disseccionar els seus interiors Què és la realitat? Què és la veritat o l’objectiu? Quan actuem amb justícia? Quina és la mesura d’una democràcia? Realment, no és gens fàcil explicar assumptes de tant de calat. Sobretot, perquè una part essencial d’allò que els defineix té a veure amb grans acords entre persones. Vistes de prop, són creacions concertades o imposades, un tipus de ficció mal·leable que serveix per a determinar el marc vital d’una comunitat en un lloc i un temps. L’ésser humà funciona simulant possibilitats, fixant regles. Les fronteres, els bitllets, l’alfabet o una constitució no són més que invencions, maneres de posar-nos d’acord. Mantenir aquest pacte, fa que una societat funcioni. Acceptar les normes ens permet ser part d’ella, entendre’ns amb els altres. Canvien les èpoques, evolucionen les col·lectivitats i de manera inevitable s’ajusten aquestes aliances perquè infinitat de factors influeixen en elles, des dels tecnològics fins als econòmics.

Com és lògic, les imatges no són alienes a aquests convenis sobreentesos. Confiem que formen part d’una tradició sòlida i suposem que sabem el que veiem, però són una fal·làcia, potser la pitjor de totes: la seva immediatesa als ulls ens fa confiar-nos encara més quan les tenim davant. “Veure per a creure”, diu el refranyer popular espanyol. Les conviccions són un refugi, ens és igual si són correctes o no. Els prejudicis ens permeten estar absolutament segurs d’allò que no sabem i això, encara que fals, tranquil·litza. El treball fotogràfic de María María Acha-Kutscher (Lima, el Perú, 1968) ve a revisar amb subtilesa un nucli central de convencionalismes vinculats amb el femení i la feminitat. La seva recerca és silenciosa, gens estrident, es dedica a una meticulosa recol·lecció d’imatges preses de fonts diverses (llibres antics, cartells, anunci, àlbums, revistes, Internet…) que després organitza en el seu ordinador per categories. Els seus collages digitals neixen d’aquest arxiu viu on els conceptes a reexaminar estan en constant circulació. Resulta rellevant destacar que el seu creixement i maduresa com a artista es desenvolupa en paral·lel a la confluència de dues situacions globals que hem viscut en les últimes dècades, especialment des de 2005. D’una banda, els avanços del moviment feminista generats per la quarta ona; per un altre, la consolidació d’Internet, les xarxes socials i el smartphone. Aquestes dues circumstàncies transcendentals, una vinculada a la igualtat de la dona i una altra a la manera en la qual ens relacionem amb les imatges avui, determinen una nova època on és necessari preguntar-nos per la construcció de la nostra identitat cultural per a entendre d’on venim i on anem com a societat. El seu posicionament reconfigura tòpics per a posar-nos davant el mirall de missatges visuals aparentment innocus que donem per assentats. De fet, el seu treball potencia una intel·ligència de processament lent que res té a veure amb el despotisme al qual ens sotmet la mirada quotidiana del scrolling, tan veloç com buida.

Per a aquesta exposició, s’ha seleccionat una part significativa del projecte Womankind (2010), iniciat en 2010, al qual s’han afegit les seves últimes sèries en color vinculades a l’envelliment femení i una peça específica com La Rabbia di Proserpina (2022) que respon a dues visions de gènere: d’una banda, la denúncia de la normalització de la violència contra les dones dins de la Història de l’Art; i per un altre, el coratge contra l’adversitat com a motor de canvi en l’imaginari feminista. En conjunt, ens permeten una panoràmica inqüestionable de la seva evolució com a autora, algú que des de la seva condició de cronista del present s’esforça per aportar una lectura diferent de les qüestions de gènere que supera qualsevol rol assumit de passivitat i reprova l’assumpció d’un paper vicari. L’obra de María María es rebel·la contra el mode en què s’ha anat contant la vida de les dones en el segle XX des d’un relat hegemònic de tall paternalista, una actitud de poder que ha servit per a relegar-les a un segon pla amable i servicial, normalment de model, secretària, hostessa, mestressa de casa, mare i esposa. El cos de la dona ha estat cosificat durant segles per la mirada masculina, que ha marcat superioritat i col·locat a les dones al servei de l’home. En la seva producció, l’artista re-significa les imatges perquè cobrin una nova vida, destacant en les seves cuidades composicions per sobre de tot a éssers humans que transmeten un món privat que se sustenta en experiències pròpies i no es regeix per l’estereotip. Acha-Kutscher rescata i refà una memòria històrica femenina en paral·lel que procura reflectir des de la complexitat de la seva intimitat fins a les seves lluites polítiques.

Text de Sema D’Acosta.