En el marc del cicle Temporals, el programa itinerant de l’ICUB que busca apropar l’art contemporani als barris de Barcelona, parlem en aquesta ocasió amb Marc Larré sobre la seva exposició Boca i roca, on l’artista ens proposa una nova aproximació al patrimoni històric i cultural de Barcelona que no es limita a l’arquitectura o a les escultures públiques, sinó que també inclou els cossos de qui viu a la ciutat.
A Boca i roca presentes escultures que reprodueixen tant elements arquitectònics de Barcelona com les empremtes i els gestos de qui l’habita. Com dialoguen, en la teva proposta, el patrimoni històric i cultural de la ciutat amb la presència viva dels cossos que la conformen quotidianament?
Boca i roca són un conjunt d’escultures realitzades a partir de motlles de làtex i buidats en guix d’elements patrimonials de la ciutat de Barcelona. Boca i roca són també dues paraules que acaben obertes i comencen tancades. Surtin extrusionades d’un cos parlant que, a partir del contacte entre llavis, dents, llengua i paladar, anomena el món per fer-ne una casa, una cosa o un paisatge; i també un utensili, un projectil o simplement per conjurar forces invisibles. Boca i roca, responent a la pregunta, és també la relació entre el patrimoni històric i cultural de Barcelona —és a dir, el fet que la roca hagi de tenir un nom i que aquest nom respongui a un mandat patrimonial, un gest administratiu, comptable, vinculat a la pàtria, al pater i, per tant, al patriarcat— i, d’altra banda, la matriu social, el frec, l’amalgama, el flux de vida que fuig de les categoritzacions, allò vernacle, la festa.
El diàleg entre aquestes dues realitats és aquesta «i» copulativa. És articular dos termes per establir un pont, un lloc d’anada i tornada, un lloc de transició on puguem circular lliurement i, si volem, ballar. És a dir, suspendre la dicotomia per atorgar densitat al que passa entremig, donar valor a la relació, al lloc de pas, i treure’l del substantiu. La idea és allunyar-se dels binomis de la cultura occidental, amb les seves oposicions i jerarquies, per acostar-se al vincle. Aquesta«i», d’altra banda, a nivell gràfic té forma d’engonal, que és el punt d’unió entre el tronc i les dues extremitats inferiors. Allò de dalt i els de baix.
El guix, històricament considerat un material “pobre”, adquireix en la teva obra un paper central. De quina manera aquesta fragilitat i porositat incideixen en la teva concepció de l’escultura?
Igual que l’elecció d’un títol, l’elecció dels materials per a mi és molt important quan estic treballant en una exposició. En aquest cas, els materials dels quals està composta Boca i roca són únicament guix i làtex. El làtex és el material que segrega un tronc quan està danyat. Quan el frec no ha estat innocu i ha incidit en l’estructura, el tronc necessita recobrir-se d’una nova pell. El làtex protegeix, cura, sosté una ferida en el temps fins que cicatritza.
El guix és ubiqü i atemporal. És un material utilitzat en construcció com a aglutinant, per subjectar i redreçar, o bé per revestir. En el món de l’art, el podem trobar alhora com a suport base de la majoria de pintures murals, en la capa d’imprimació de les pintures de cavallet, en nombrosos retaules barrocs engolits pel daurat, i en la nostra vida diària el trobem en el paper dels llibres que llegim, a les nostres parets, a la pasta de dents. És un material que ens envaeix i, tanmateix, l’evadim. Aquesta qualitat secundària i, no obstant això, fonamental, ha fet que s’hagi considerat un material pobre. És a dir, el guix funciona però no es veu. Si es veu, es considera decoratiu, i quan finalment és obra, en realitat es tracta d’una còpia, d’una reproducció. És per això que el guix apel·la al sensible: la seva porositat remet a la pell, i la seva invisibilitat fa pensar en el paper secundari que el cos i la sensibilitat han ocupat a Occident.
En aquest sentit, suposem que el moment històric ha obligat l’escultura, una vegada més, a obrir els ulls i reparar en el seu lloc social i les seves funcions —quin tipus de representació, si n’hi hagués, pot sostenir amb credibilitat a l’esfera pública? Per a mi, les respostes són i estan en tot allò que impliqui tornar al cos, no com a imatge en aquest cas particular, sinó tornar a la matèria com a suport. I fer-ho sense retorn, sense nostàlgia, sense essencialismes: com un lloc de ple dret vinculat a la immediatesa del real, d’allò que ja hi és i que potser no veiem perquè sempre mirem més enllà (cultura).
Un cos entès en un sentit ampli i no limitat a la corporeïtat, un cos relacional, no circumscrit a la pell (làtex) ni a l’os (guix). Un cos obert a tot allò que la boca té en comú amb la roca. Cos entès també com a cos social, un cos múltiple, físic i fluid, desbordat i compartit per tothom i per tot. En relació amb això últim, he procurat evitar materials impassibles comunament associats a la pràctica escultòrica. Hi ha materials que no es deixen afectar, que no envelleixen i que, per tant, amaguen una por profunda a la mort —cavalquen a l’uníson amb les forces que modelen aquesta societat. En el seu lloc, utilitzo materials bruts, enganxosos, viscosos, propers als fluids corporals i lluny del corporativisme.
Aquesta porositat del guix es contraposa també a la rigidesa de la roca. Quina lectura proposes sobre aquesta tensió entre allò sòlid i allò fràgil en relació amb la manera com construïm memòria i identitat?
Les escultures treballen sobre elements patrimonials que defineixen una identitat per respondre allò que la boca diu d’aquesta roca. Les peces exposades recullen, a partir de motlles, la impressió directa de símbols i emblemes, en aquell lloc on diuen una altra cosa diferent de la que suposadament haurien de dir. El resultat està molt relacionat amb les col·leccions d’escaioles o gipsoteques típiques del món acadèmic del segle XIX, el segle en què va tenir lloc l’auge dels nacionalismes. La idea és alliberar el símbol dels seus vincles amb el poder, de la seva submissió a significats monolítics, servils, fixos. Obrir-lo, sensibilitzar-lo, matrimonialitzar el patrimoni.
Luce Irigaray, en el seu llibre Al principi era ella, un llibre meravellós que m’ha acompanyat al llarg de la preparació d’aquesta exposició, diu que ja no queda cap entre-nosaltres lliure, disponible, encara callat, encara amb vida. La cultura occidental opera a partir d’un falo-logo-centrisme que ha fet miques qualsevol indici de relació amb el món que no estigui mediat per l’oposició, la jerarquia i l’autoritarisme. Només cal encendre la televisió per veure que és així.
Partint d’aquesta idea, Boca i roca pretén posar en relació, d’una banda, el cos i, de l’altra, el valor simbòlic associat als monuments, les pedres, la ciutat: d’una banda, l’experiència real que tenim de les coses en la quotidianitat, allò vernacle, la singularitat de les nostres trobades; de l’altra, el valor cultural estàndard amb què negocien les nostres experiències. En cada escultura té lloc l’articulació d’un mínim de dues empremtes-traços-registres diferents que formen un objecte híbrid. El resultat és la materialització del buit o la distància, el gest i la torsió entre la performativitat del cos, els seus gestos vius, i el símbol allotjat a la roca. Aquest procediment és també la manera com s’han fet les peces. Totes elles parteixen d’una experiència en un lloc concret, neixen de la fricció amb una situació. No obeeixen a un pla traçat en una taula, a l’estudi o asseguda en una cadira de bar. Neixen de topar amb allò real, a vegades simplement del fet de caminar i detectar alguna cosa, posar el dit en allò que veiem, inflar i donar valor, meravellar-se amb allò que tenim a prop i al voltant. Així de simple.
També parles d’alliberar la roca de la seva servitud al poder i als grans relats de la Història. Com entens avui el paper dels monuments i símbols urbans en la construcció de les identitats col·lectives?
Els monuments i els símbols sempre obeeixen el mandat d’una boca (en el pitjor dels casos) o de moltes (en el millor). Sigui una o siguin moltes, aquesta boca sempre farà dir a aquella roca un mot d’ordre, un lema, una consigna que en realitat està dient: “obeeix-me”. En aquest sentit, allò simbòlic exercirà sempre una petita violència sobre allò real, sobre allò que no vol dir res i que simplement és aquí perquè l’atenguem, l’escoltem, i no el forcem a parlar si no vol, perquè la seva llengua és una altra.
Aixecar un símbol, a més, de manera implícita sempre comporta ocupar un espai. Per poder ocupar un espai hi ha d’haver sempre un joc de forces, una negociació, una gestió que pressuposa, no ja el dir d’allò que no vol dir res (la roca), sinó una sèrie d’agents entre els quals trobem la propietat privada, la pública o allò impropi de no tenir propietat. És per això que jo prefereixo usurpar, profanar, modificar allò que ja existeix, subvertir, resistir les significacions estancades. Fins i tot abans de prendre partit, jo sempre estaré del costat dels sense part, d’aquells que no han pogut ni tan sols arribar a jugar —no diguem ja alçar la veu o erigir un símbol.
Per això jo sóc més de sostenir que d’erigir, i per a mi, l’escultura hauria de deixar d’aixecar volums per començar a sostenir una caiguda. La caiguda és la del conjunt d’una societat i una cultura que ja no serveix, que ha perdut la seva legitimitat. Que ja no serveix ni tan sols per garantir el compliment de drets bàsics i fonamentals com el dret a la vida. És per això que aquí hi ha molta tendresa pel que hi ha, i molta ràbia també per com això ha estat segrestat per una cultura en mans d’una gent que no ens interpel·la, per una sèrie de violències estructurals transmeses de generació en generació que operen en la nostra psique-cos-ciutat deixant-nos molt poc marge de maniobra.
D’altra banda, em sembla a mi que la idea mateixa de la construcció identitària és problemàtica. Si alguna cosa caracteritza el monument és que no es deixa afectar, és impertèrrit, impassible. La identitat hauria de ser precisament tot el contrari d’un monument. El monument condemna la vida i el pas del temps a la immobilitat.
I ja per acabar, el projecte es nodreix de la participació de veïns i veïnes. Quines són les teves raons per fer-ho i com transforma la teva pràctica el fet d’incorporar gestos i contribucions col·lectives?
Això té a veure amb buscar en quin lloc queda encara la possibilitat d’un art públic, dins d’una esfera pública no només ja esquerdada (fissures), desdibuixada (indefinició), sinó esborrada (absència total). Té a veure amb una preocupació per com podem encara convocar aquest fantasma, i si és legítim fer-ho.
Per a mi, això no és possible des de les institucions artístiques contemporànies oficials, hegemòniques, normatives —aquelles que legitimen què és i què no és art. Tanmateix, des d’un Centre Cívic encara queda una escletxa, un racó, per la seva posició de vegades marginal, subordinada, fins i tot amateur. Això, al meu entendre, és una possible manera de resistir i d’evitar caure en el cinisme d’ocupar aquesta posició des de la seguretat del gest legitimat per la institució museu/galeria/biennal/fira = mercat de l’art.
Fer art pot encara funcionar com una eina crítica des d’un posicionament explícit aquí, un posicionament buscat conscientment i articulat amb paraules. Roca i boca.
______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, col·laborem amb l’Institut de Cultura de Barcelona en la difusió del cicle Temporals 2025-2026.
Fotografies: Irene Monteagudo i David Melero
