Què significa ser amable? Des de la infància ens ensenyen a entendre l’amabilitat en termes de cortesia formal, de normes de convivència que ordenen allò social. Amable Informal, l’exposició comissariada per Pilar Cruz a Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporàni, amplia radicalment aquesta noció: l’amabilitat no és només una disposició cap a l’altre, sinó una forma de resistència, una pràctica de cura, un gest polític que desafia les estructures establertes.
En paraules de la comissària, l’amabilitat és present a les obres com a praxi crítica, com a manera de fer i de mostrar, com a punt de partida o, fins i tot, com a conseqüència inevitable. D’aquesta manera, l’exposició es planteja com un espai de reflexió, de diàleg i de laboratori de proves. A través de l’experiència, es va dilatant la visió de l’amabilitat com a gest formal o encotillat, per fer-la visible en tots aquells horitzons menys palpables. Una eina crítica per revertir les dinàmiques d’un present distòpic. Quasi com petits antídots contra el pessimisme i la distopia.
Però, què significa l’amabilitat per a les diferents artistes que formen part de l’exposició? I com dialoga amb les seves obres? Les diferents respostes que ens han donat, construeixen un mapa de l’amable com a territori en disputa i expansió, convidant-nos no només a exercir l’amabilitat, sinó també a habitar-la i a pensar-la, i on l’amabilitat es desplega com un espai d’escolta, d’atenció, i de reconeixement de la diferència, que pot manifestar-se en un dibuix diari com a resistència al rendiment neoliberal, en l’escolta del propi cos o en una visualització de dades que recorda que, darrere de cada xifra, hi ha una història.
Fito Conesa
«Hi ha una idea a tota l’exposició que parla de l’amabilitat en termes d’accessibilitat, de ser honest, de donar la possibilitat i l’espai. En aquest sentit, El nostre camí queda sempre el vaig pensar, juntament amb Olga Subirós i Pilar Cruz, com un espai d’escolta i d’oferir la possibilitat de sortir de tu mateix, d’anar a un altre temps, i això per a mi es relaciona directament amb la idea de l’amabilitat com un risc que assumim i una manera de ser al món. Ser amable, gairebé com un exercici de resistència.»
Enrique Radigales
«Entenc l’amabilitat com estar atent a l’altre i al que és comunitari. Aquesta atenció també es pot transferir als objectes o als ideals de l’altre. En aquest marc, el banc de Sensowifi representa un espai on es reconeix i es respecta aquesta “distància infinita” entre els éssers, proposada per Maurice Blanchot.»
Irene Pe
«Les obres de Un cuerpo doliente en un mundo herido ens parlen d’un tipus d’amabilitat que es dirigeix cap al propi cos, oferint-li escolta i comprensió en la seva existència malalta, per després redirigir-se cap a fora del cos, és a dir, cap al seu entorn, amb les seves ferides i dolors. I, alhora, la posada en pràctica d’aquest flux d’exploració de l’experiència malalta, que va de fora a dins i torna a sortir, és en si mateixa una forma d’amabilitat.
Des de la malaltia, ser amable és escoltar(-me) per entendre. Acollir i acompanyar allò que sorgeixi prestant atenció, sense jutjar, amb paciència. No caure en categories binàries de bo o dolent, negatiu o positiu. Cohabitar amb un ventall de sensacions i sentiments. És respectar(-me) els temps d’activitat i descans. Mantenir la meva capacitat crítica i de desmantellament de les violències que el capitalisme neoliberal aplica sobre els cossos, les vides i els territoris, especialment quan aquestes prenen formes capacitistes.
Entendre que la fragilitat, el sofriment i la ferida ens habiten a totes, que formen part de la nostra experiència vital i que, per això, no ens devalua ni ens fa prescindibles.»
Marc Herrero
«L’amabilitat representa un lloc de bel·ligerància davant el ressentiment inconscient que tenim en allò social. Per a mi és com l’acte de dibuixar cada dia, com un gest de defensa poètica davant del rendiment neoliberal. En aquest sentit, els meus dibuixos són propostes poètiques però alhora urgents. És urgent un imaginari d’alteritats. Ja només el fet de plantejar un altre diferent, i que pugui existir, és ja una presència amable envers les possibilitats de vida, més enllà de l’aroma mortífera que impregna la vida en el Capital.»
Luz Broto
«És una disposició cap a l’altre. Estar disposat a estar davant de l’altre, reconèixer-te i mirar-lo als ulls. La meva feina té molt a veure amb acostar distàncies, amb connectar elements i persones que no estaven juntes. No sabem realment a qui veiem per la finestra cada dia.»
Julia Puyo
«L’amabilitat, per a mi, és el resultat de sentir que tot està interconnectat. És una forma activa d’estar al món, que et permet expressar que reconeixes (i que cuides com pots) aquesta interdependència. A més, l’amabilitat té un gran avantatge: un cop comences a enfocar les teves accions des de l’amabilitat, és difícil tornar enrere, perquè, un cop l’apliques, com pots desentendre’t i, conscientment, decidir deixar de ser amable?
Quan m’assabento que, en el que portem de segle, hem consumit tant coure com en tota la història de la humanitat, i que aquest consum va en augment, no puc evitar pensar que ens estem fagocitant. Perquè si tot forma part del mateix ecosistema i està interrelacionat, la mossegada que li donem a allò material ens la donem a nosaltres mateixos. Degrowthés una invitació a desactivar el pilot automàtic amb el qual vivim, una incitació a pensar que hi ha altres perspectives de vida possibles, on potser podem aspirar a dir el mateix amb menys, i viure bé creant un altre tipus d’equilibri.»
Radia Cava-ret
«Karaoke inmigrante dialoga en tanto frontera. Es una apuesta para ser activada. Duerme después y antes de la catarsis colectiva. Para nosotres, la amabilidad es la habilidad de volvernos a amar. Es un “amor eficaz”, como decía Camila Torres, un amor que se nutre de la posibilidad simbólica de redistribuir las violencias sistémicas a través del canto y el desencanto.»
Blanca Gracia
«Per a mi, la relació amb el tema de l’amabilitat té molt a veure amb la tècnica en aquesta peça: l’animació, que és un llenguatge aparentment amable, però utilitzat per explicar històries amb un rerefons social i polític més profund. Aquesta tècnica atrau l’espectador cap a quelcom que, des de fora, sembla molt atractiu i després l’atrapa i fa que vulgui saber més.
L’amabilitat, per a mi, em remet més a la tendresa i a les cures, no en el sentit polite de la paraula, sinó com una cura cap a l’altre, independentment de si el coneixem o no. I aquesta és la part que poso en els meus personatges: d’acolliment, de tendresa i de tenir-ne cura…»
Tau Luna Acosta
«La meva peça, Latència, està relacionada amb el concepte d’amabilitat perquè, com a artista, he decidit relacionar-me amb les problemàtiques del meu territori, que són molt dures, violentes i difícils, però fonamentals. Crec que les artistes i les treballadores de la cultura tenim una responsabilitat de traducció i comunicació permanent, fins i tot sobre aquelles coses que són difícils d’entendre i assumir. Crec que és un acte d’amabilitat compartir-ho a través d’una peça que implica el cos i la sensibilitat de qui es connecta a la peça.
La peça és una visualització de dades, però la manera de fer-ho és a través del cos, i m’interessa recordar que les dades no són xifres o números, sinó que són persones. I cadascuna d’aquestes persones desaparegudes per defensar el territori, la seva terra i les seves comunitats, té una història i un nom, i és important recordar-les i tenir-les a la memòria i al cos, i retre’ls homenatge.
El primer acte d’amabilitat és defensar el territori per a la vida i, per a mi, els líders socials comunitaris i els líders de la terra són persones que han dedicat la seva vida a l’amor, a l’acte d’amor més immens que és la resistència. És amable recordar els seus noms mitjançant el brodat, que és una pràctica lenta, i durant el temps que brodem conversem, cantem i els portem a la memòria. I es tornen a recordar cada vegada que el mapa és activat per mitjà del cos de les persones que s’hi connecten, encara que no siguin del territori. Perquè considero que, per comprendre la dignitat d’un cos, no cal ser del mateix país, ni tan sols entendre la problemàtica, sinó recordar que totes som vides que mereixem dignitat, cura i memòria.»
Bárbara Sánchez Barroso
«La versió que presentem a l’exposició de la peça Els nusos que anudem és un passi de diapositives del registre d’una performance que vaig fer juntament amb Adriana Vila Guevara el 2021 a ARBAR. Dialoga amb el tema de l’exposició des de molts llocs: en l’acció, el públic que hi va assistir i que va voler participar, sota la seva responsabilitat, es va haver de cuidar els uns als altres.
Hi havia un acord tàcit de fer-ho en silenci, d’esperar-se els uns als altres, d’ajudar-se a baixar quan hi havia pendents pronunciades o roques. I hi havia aquest acord col·lectiu de convertir-se en un de sol, a través de les cordes que els unien, en aquesta idea que, en comptes de prevaldre l’interès individual, prevalgués el grup com a organisme. Perquè això fos possible, calia molta amabilitat.»
Xesca Salvà i Marc Villanueva
«Per a nosaltres, l’amabilitat té a veure amb deixar créixer éssers que són diferents de nosaltres, però el més important de la peça El pensament salvatge té a veure amb la diferència. Com ser amables amb allò que és incomprensible, diferent, aliè i fins i tot misteriós.
Hi ha quelcom en aquesta obra que fa una mica de basarda, perquè els bacteris i els fongs tenen molt mala premsa, són uns éssers altres, diferents. Però el que hi creix no és res més que allò que tenim a les mans, en contacte íntim amb la nostra pell i present a l’espai. Hi ha aquí una pregunta molt interessant sobre què és el diferent: encara que allò que creix en aquesta placa de Petri sembla totalment aliè a nosaltres com a éssers humans, resulta que una gran part del nostre propi cos és així de diferent i desconeguda, incomunicable i incomunicant.
La base de l’amabilitat no és només pensar, sinó actuar respecte a la diferència, a allò que no som nosaltres. I si pensem que nosaltres mateixes som bàsicament un eixam de diferències (o un pot de bacteris, com diu una de les biòlogues amb qui treballem), crec que aquesta és la reflexió de la peça sobre l’amabilitat.
A El pensament salvatge, treballem des de la consciència que, en el fons, no sabem com controlar aquests éssers que hi creixen, ni és el que ens interessa. Partim d’una situació en què estem manejant una mica “malament” el discurs científic, i aquesta placa de Petri no pot funcionar en un sentit científic estricte. En comptes de fer la inoculació en un laboratori, la fem en format ritual, amb la gent que s’hi apunti aquell dia, en condicions no controlades. Perquè per a nosaltres, la vida és justament allà: en aquest espai flexible d’acostar-nos al coneixement des d’una amabilitat. Un coneixement que no sigui rígid, autoritari, objectiu i inflexible, sinó que sigui una experiència comunitària.»
______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, col·laborem amb Pilar Cruz i Fabra i Coats. Centre d’Art Contemporàni per tal de profunditzar en la idea d’amabilitat que travessa tota l’exposició col·lectiva Amable Informal.
Fotografies realitzades per Eva Carasol
