info@graf.cat
Una amiga que va viure a Bristol comenta que si hi hagués una apocalipsi zombi, els mediterranis no sobreviuríem ni de coña, els que sí ho farien serien els anglesos meridionals. Doncs Tarragona vindria a ser la Bristol catalana.
Va haver-hi, hi ha, hi haurà… un centre d’art a Tarragona on, fins al gener vam veure la dotzena edició d’SCAN, s’han adaptat a la bestiola i a l’espai, i ben maco que els hi ha quedat amb l’aposta per als més joves.
Aix la Tarragona romana! Recordo jo quan s’anava a pixar entre matolls a l’amfiteatre, entre altres coses. Molt a prop hi ha el circ, que no està tan tronat, i aquesta tanca d’acer que talla l’últim buit el que toca amb el carrer Sant Oleguer, ens ofereix entrar de nit i, d’aquesta manera passejar, tocar, besar, grapejar aquestes pedres velles amb la intimitat dels segles i una birra a la mà.
Hi ha una reguera de ruïnes de la festa per tota la costa Daurada, però vull esmentar la discoteca Prisma de Torredembarra. Va començar sent un saló recreatiu i després ja va passar a altres decibels. Entre apartaments d’estiu i terrenys erms, hi ha una esplanada amb una talaia del parkineo noventero, la pista de ball es troba sota terra. Està xapada però hi ha un accés mal tapiat on una pot descendir als inferns de fosforito. Aneu amb flaix.
Dels inferns al cel: el bombonet de Jujol a Vistabella, l’església del Sagrat Cor, és un delit pur, fet amb el sobrant, del color de la terra com de la merda. Dins hi ha les pintures al tremp que ell mateix va realitzar i, tot i la guerra civil i un incendi, aneu-hi aviat, perquè estan en procés de restauració i s’estan convertint en pokémons de 3ra evolució -en context aquesta definició no és positiva-.
Església Sagrat Cor (Fotografia: Ariadna Parreu)
A tot el món hi ha solament 50 estàtues de mida real del Mazinger Z, l’única en territori ibèric a la província de Tarragona. Prop de Valls, a la urbanització Mas de Plata, es troba aquest rastre de la infància dels boomers. Farà uns dos anys que l’han repintat i llueix com a nova, encara que amb aquesta coloració trista del formigó.
Mazinger Z (Fotografia: Ariadna Parreu)
El complex de la petroquímica és un espectacle nocturn, però també ofereix lo seu de dia. En aquests antics camps presseguers, reconvertits en ple franquisme en catedral del sintètic, hi ha un poble amb molts xalets: La Pobla de Mafumet, al costat del camp de futbol, un xalet amb mosaics variats i entre ells, una reproducció exacta de les vistes que queden a la teva esquena, la petro.
Un camí de terra darrere d’una riera, ens porta a casa de l’Enguany, un trencadís de materials recuperats que configuren una casa orgànica, unes oliveres i el taxi (eina de treball del seu pare) amb la publicitat de Privée, abans Vip’s. El seu taller és un magma de metall, plàstic, fusta, cactus i gats gaudint entre els seus llenços, i els materials segrestats de fàbriques abandonades. Quan vol, ens obre les seves portes amb calçots, romesco i vi del Priorat. Si ell no hi és, podeu demanar per la Dolors, la seva mare, senyora de la flora i les bèsties petites.
La capital del Baix Camp alberga en el barri Gaudí la idea de ciutat-edifici de Bofill. Una utopia congelada i eròtica, injuriada en un barri que comença a deixar de ser extraradi.
Ciutat-edifici de Bofill (Fotografia: web estudi Bofill)
Hi ha una infinitat de llegendes de la boira de la Mussara, el poble abandonat. Al cementiri hi ha tot d’ossos remoguts perquè durant més de 50 anys va ser un camp de tir del campament militar Els Castillejos. Mentre el poble es deixava enrere, l’exèrcit s’instaurava allí. Avui queden les ruïnes de tots dos, dignes d’examinar les pintures murals dels menjadors a manera de palimpsest on és possible trobar-se alguna festa…
La nuclear de Vandellós II està enganxada a la mar de manera que no es pot arribar a peu a la platja que bloqueja, però sí amb barca. La Punta Grossa se sap que té la temperatura a uns 2 graus per sobre de l’aigua contigua, ideal per a anar amb niñes.
Nuclear Vandellós II (Fotografia: fòrum nuclear de la web de l’Energia Nuclear Espanyola)
No sé si sintètic o ruïna, però U2 va gravar Vertigo a la Punta del Fangar. En aquesta terra dels arrossars tenim un altre centre d’art, semblés que ens sobren. Lo Pati a Amposta, la seva cuidada trajectòria en l’art contemporani, apostes coherents i contínues, i el seu article neutre, són tot una declaració d’intencions.
–
Ruta Graf per Tarragona d’Ariadna Parreu. L’Ariadna és artista, professora, reusenca de naixement i tarragonina d’adopció.
Aquest text forma part del conjunt de rutes dirigides per Frederic Montornés. Amb la intenció de sortir de Barcelona ciutat i donar a conèixer altres projectes de rutes, GRAF convida a Frederic Montornés a fer una primera Ruta introductòria al repositori de Territori Contemporani –un programa de televisió per a descobrir els espais de difusió i producció d’art contemporani a les comarques de Catalunya, a través de les artistes i agents culturals implicades– i de la mateixa manera, a dirigir quatre Rutes GRAF per les quatre províncies de Catalunya de la mà d’artistes vinculades a aquests territoris.