El 25 de novembre, Fabra i Coats: Fàbrica de Creació ens ofereix la segona edició de Pa i fotocòpies, una mostra del treball desenvolupat pels artistes residents de la modalitat d’arts visuals durant la seva residència, i amb l’acompanyament curatorial de Rosa Lleó i Pilar Cruz.

Pa i fotocòpies no és una exposició, sinó més aviat una presentació dels processos de producció dels projectes, molts dels quals encara estan en curs. Pa i fotocòpies és un format de presentació híbrid amb la participació dels artistes residents, que serà conduït per Lara Martínez, en què cada artista parlarà o mostrarà el projecte en què ha estat treballant. Pa i fotocòpies és també una oportunitat de trobada i intercanvi de la comunitat artística amb un berenar a taula. La mostra s’emmarca dins les diferents accions d’acompanyament i visibilització dels artistes residents que impulsa Fabra i Coats: Fàbrica de Creació.

GRAF, en col·laboració amb Fabra i Coats: Fàbrica de Creació, hem convidat el crític i curador Jordi Garrido a escriure sobre el treball que els 21 artistes residents presentaran en aquesta sessió.

–

Cròniques de la Insistència per Jordi Garrido

0. Una Fricció Necessària

Des de principis del segle XX, la fàbrica Fabra i Coats ha estat un organisme de fricció: un espai on el treball —primer tèxtil, avui artístic— ha unit matèria, temps i comunitat. Si abans les obreres hi filaven el cotó, ara les artistes hi filen idees, afectes i resistències. La fàbrica ja no produeix teixits, sinó relacions i pensament compartit.

Pa i fotocòpies és el resultat d’un procés compartit de mesos; iniciat per l’acompanyament de les curadores a cada artista i de la construcció conjunta d’un espai comú des d’on decidir plegats com mostrar la tasca fabril duta a terme durant l’any. La idea del pa va néixer de la voluntat de convertir aquest moment en una trobada amb caliu, inspirada pel projecte Guanyar-se el pa de Joana Capella, antiga artista resident de la FiC: una pràctica d’autogestió que combinava l’aprenentatge d’un ofici amb una reflexió sobre el valor del treball artístic i la seva dimensió col·lectiva. D’aquell gest tant quotidià com crític en brolla l’esperit de Pa i fotocòpies: treballar plegades, amb les mans i les idees, fent del pa una metàfora de convivència i de la fotocòpia una eina de resistència. Aquesta combinació domèstica i alhora simbòlica dona forma a una comunitat que treballa des de la insistència: tornar, provar, fallar, tornar-hi.

A ritme de doomscroll, amb certeses cada cop més fràgils i relats que consumim a cop de tiktok, els i les artistes residents a Fabra i Coats: Fàbrica de Creació proposen una forma d’insistència crítica. No es tracta d’una simple repetició, sinó d’una fricció necessària: l’acte de mirar de prop, d’aturar-se allà on la mirada sol passar de llarg, de qüestionar allò que es dona per descomptat i de complicar deliberadament les narratives dominants. La seva obra dibuixa conjuntament una cartografia de les persistències contemporànies, traçada no amb respostes clares i senzilles, sinó amb preguntes fèrtils i pertinents.

Aquest relat s’articula al voltant de quatre línies temàtiques que, com a eixos transversals, connecten les diverses pràctiques d’aquests creadors. Explorarem el cos com a territori de batalla i reparació; les memòries fracturades que busquen en l’arxiu una eina de resistència; la relació ambivalent amb la tecnologia, que oscil·la entre la pròtesi i el fantasma; i finalment, les poètiques de la subversió, on la crítica esdevé una forma de bellesa. Potser la funció de l’art avui no és oferir consol o solucions, sinó, simplement, millorar la qualitat de les nostres preguntes. I és en aquesta tasca, que els artistes insisteixen.

–

1. De la Ferida a la Potència: El Cos com a Territori

Deia Barbara Kruger que el cos és un camp de batalla. Però no només això: també és un espai de reparació. El grau zero on s’escriuen les tensions entre l’individu i el món, entre la ferida i la potència. No és una entitat passiva que es representa, sinó un subjecte actiu que parla, recorda i resisteix.

A Lo que una cuerpa puede, María Florencia Cid Berdeal explora la resiliència i la reconstrucció després del trauma, concebent el cos com un possible lloc de reparació —un espai que només pot emergir des d’un feminisme militant. A la peça Cartografías sensibles, derivada d’aquesta recerca, l’artista articula una tensió viva entre allò íntim i allò públic, entre el gest artesanal —la costura, el brodat— i l’escultura feta amb materials orgànics. El resultat és una pràctica que desborda els límits del cos per convertir-lo en cartografia, en territori simbòlic de memòria, poder i transformació social. En diàleg amb ella, les cuerpas dones de Carmen de Ayora, a Rastros del cuerpo común, converteixen la matèria escultòrica en revolta i la forma en dissidència. Dues propostes que, des de la reparació íntima fins a la revolució col·lectiva, reivindiquen la materialitat corporal com a espai polític irrenunciable. La cuerpa es reivindica com a subjecte polític en l’espai públic; en conseqüència, la vulnerabilitat es transforma en una política de la intimitat: la fragilitat deixa de ser una mancança per esdevenir coneixement i força, una altra manera de sostenir-se davant el món.

Hashimoto: Pieza #3, de Pilar Talavera, tradueix la malaltia autoimmune en matèria sonora, obrint un acostament col·lectiu a allò que normalment resta silenciat. La peça forma part d’una sèrie d’accions que exploren la naturalesa de les malalties autoimmunes, convertint el cos en paisatge i el so en un espai d’empatia. A través d’aquesta recerca sobre la malaltia de Hashimoto, Talavera proposa una escolta compartida del desequilibri, una manera de reconèixer la vulnerabilitat com una freqüència comuna, capaç de ressonar en l’altre.

Aquesta pulsió connecta amb Cura, curar, curar-se, de Mar Flores Flo, on la pregunta —“O què fer quan la medicació no permet l’accés al pensament?”— revela la fricció entre cos, ment i màquina. En ella, l’escriptura mecànica és una crossa, però també un acte de persistència davant la fragilitat.
Els cossos, travessats per la ferida, la malaltia o la dissidència, són territoris vius, habitats per memòries que s’escriuen una vegada i una altra. En ells, la vulnerabilitat no s’amaga: insisteix. Aquesta insistència —callada o furiosa— hi batega com la seva forma més radical de resistència.

–

2. Memòries Fracturades, Arxius Resistents

Si el cos és el primer territori, la memòria n’és la cartografia: un mapa inestable i constantment reescrit. Per a aquest col·lectiu, la memòria no és només un record nostàlgic, sinó una matèria primera i un camp de batalla on es disputa el sentit del present. L’arxiu, per tant, deixa de ser un dipòsit passiu d’informació per convertir-se en una eina activa de relectura i resistència.

Diverses pràctiques confronten directament les narratives mainstream i la memòria històrica oficial. Biel Llinàs, a Palaus de la memòria, parteix de l’espai arquitectònic de la Casa de Velázquez per abordar una relectura especulativa del Front de Madrid i la reconstrucció franquista, posant en crisi el relat construït pel poder. De manera similar, a Floquet de neu: revisitar una icona de Barcelona, Oscar Moya Villanueva investiga com la icònica figura del goril·la albí va ser utilitzada com una cortina de fum política per blanquejar el context social de l’època, demostrant com una icona pop pot amagar mecanismes de control.

L’arxiu personal i cultural esdevé també un espai de resistència poètica. Sara Agudo, per la seva banda, a De pliegues y subrayados, revisa la seva relació amb el que ella mateixa ha destacat de les seves lectures passades, rellegint i dotant de nous significats aquestes cites del passat. De manera similar, Chuso Ordi, a Rotativa que mai no s’atura, activa arxius personals com a espais poètics i crítics, connectant il·lustracions sobre la crisi de la SIDA —però no només— als anys noranta amb el present per evidenciar la persistència de les lluites socials. Aquesta activació ressona en l’obra de Tatiana Donoso, que a Poemes per a l’amnèsia tèxtil explora la importància de tenir presents les memòries vinculades al tèxtil: tant a escala quotidiana com a escala industrial, des de la samarreta que portem a les treballadores que la confeccionen; no oblidar és l’única esperança per no perpetrar el col·lapse a què estem abocats.

Per la seva banda, a Disminuir un punt cada dues o tres passades, Mireia Garcia utilitza el llenguatge tèxtil com un dispositiu de memòria, on l’error i el glitch en els patrons heretats serveixen per entrellaçar records individuals i compartits. Aquest glitch intencionat és una manifestació material de la fricció necessària que defineix aquest col·lectiu: un error productiu que obre una escletxa en la repetició cega de la tradició.

Aquesta reescriptura constant de la memòria no es produeix en el buit. Està mediada, accelerada i distorsionada per la tecnologia, que esdevé alhora el nostre arxiu més vast i la nostra pròtesi mnemònica més fal·lible.

–

3. Ni carn ni circuit: Més enllà del fantasma dins la carcassa

Sovint la relació entre artistes i tecnologia és profundament ambivalent. Lluny de celebrar-la acríticament o rebutjar-la per complet, les seves obres l’aborden com una força ineludible que actua com a extensió per al cos i el pensament, però també com un agent que altera la nostra percepció, genera noves dependències i redefineix la nostra intimitat.

La crítica a la sobredependència tecnològica troba un eix central en La mort del parpelleig de Lorena Ruiz Pellicero. La seva investigació sobre com la sobreexposició a les pantalles transforma un acte reflex tan natural com parpellejar posa de manifest una relació tòxica entre humans i màquines, una dependència que modifica la nostra biologia més bàsica. Més enllà de la relació individual, la tecnologia redefineix l’espai i la interacció social. Al projecte de Daniel Cao, Jardines, espacios de recreo y zonas de subjetividad, la frontera entre el jardí real i el virtual col·lapsa, obligant-nos a qüestionar-nos si la subjectivitat masculina contemporània es gesta de nit als matolls d’un parc o als píxels d’un paisatge renderitzat.

Finalment, la tecnologia apareix com un dispositiu mediador de l’experiència sensible, capaç de crear noves formes de connexió.El projecte Postales sonoras de la intimidad, de valo sonoro, parteix de l’enregistrament dels sons de la quotidianitat, convertint el mitjà sonor en un pont cap a la intimitat de cada cos. L’acte de gravar permet escoltar detalls que normalment passen desapercebuts, transformant-los en una eina de reflexió col·lectiva. En una línia similar, a Una qüestió de ritme, Maria Pipla investiga el vincle sensible entre cossos, espais i dispositius cinematogràfics, explorant les poètiques i polítiques del ritme en comunitats musicals. Aquest ús crític i sensible de la tecnologia obre la porta a una estratègia més àmplia de subversió, no només tecnològica, sinó també social i conceptual.

–

4. Poètiques de la Fricció: Insistir, Desplaçar, Subvertir

Més enllà de temes concrets, el fil conductor que uneix aquest col·lectiu és una vocació compartida per la subversió: un desig de curtcircuitar les lògiques del poder, el consum, la productivitat i la veritat. Aquesta subversió adopta formes diverses —des de la crítica social directa fins a la falsificació conceptual o el desplaçament subtil de la percepció—, però comparteix una mateixa intenció: obrir esquerdes en el sistema.

A Ríos, oasis y tumultos, Arturo Aguilar reivindica el dret a l’oci com un acte de resistència davant una societat que confon descans amb mandra i consum amb felicitat. El seu projecte, a mig camí entre la memòria i la crítica social, proposa la pausa com una forma de benestar col·lectiu i com un espai polític des d’on qüestionar la productivitat com a dogma contemporani. Aguilar converteix el riu —flux d’imatges, d’interrupció i de transitorietat— en una metàfora d’aquesta resistència silenciosa: un lloc on el temps no s’explota sinó que es respira.

Des d’una òptica propera, però més analítica, Pol Pintó, amb Entre poc i res / Microhistòries de l’estandardització, dissecciona els mecanismes invisibles que regulen la quotidianitat. El seu treball és una arqueologia del present: fa aflorar la tensió entre la norma i l’experiència singular, revelant com les microestructures del dia a dia —allò aparentment banal— contenen un potencial crític i poètic. Si Aguilar defensa el dret al descans com a dissidència, Pintó desmunta els engranatges que sostenen la rutina, mostrant com la subversió pot néixer també de la repetició més ínfima.

Altres artistes opten per un sabotatge més cerebral, utilitzant la falsificació i la paròdia com a agents del caos. El projecte Keep dumb and have a knive day de Maria Castillejo Fernández n’és un bon exemple: a través del concepte de shanzhai —la còpia xinesa com a forma de resistència—, l’artista explora com el falsejament pot contaminar la noció de veritat i curtcircuitar l’autoritat. El fake esdevé una arma paròdica i lúcida, recordant-nos que, en un món saturat de marques i identitats performatives, potser la còpia descarada és la forma més honesta de crítica.

També trobem formes de subversió més subtils, que operen en l’àmbit perceptiu, afectiu o ecològic.També trobem formes de subversió més subtils, que operen en l’àmbit perceptiu, afectiu o ecològic. Nieves de Montserrat García Botella, amb Papallona —part del projecte #FFOFF. Todo Comenzar se Da en el Delirio—, imagina un futur post-col·lapse climàtic no com una catàstrofe, sinó com una oportunitat per a un nou començament. En diàleg amb peces com Torre en Alta Tensión, on la fragilitat material esdevé advertència ecològica, l’artista explora el glitch i l’error com a metàfores d’un món en transformació, on la fallada pot obrir espais per a la vida.

–

Altres propostes desplacen la mirada cap als marges de l’atenció: Gemma París, a Males Herbes, repensa la relació amb les espècies vegetals silvestres i els espais perifèrics de la ciutat a través de la combinació de dibuix i costura, utilitzant-los com a metàfora d’allò que creix fora de control però també com a llocs de cura i trobada. En una línia propera, lorna jordà, amb get ahold, get a hold, explora les tensions entre llenguatge, imatge i materialitats per desplaçar elements arquitectònics i visuals del seu entorn immediat. A través de la intervenció directa en objectes i espais, provoca petits errors i desajustos que obliguen a repensar la percepció habitual i la manera com interactuem amb els entorns quotidians.

Gloria Bonet Batalla, amb el seu projecte literari POEMA (títol provisional), aborda l’amor, la mort i l’absurd passant pel filtre del sarcasme i la malenconia, demostrant que la poesia pot ser també un instrument de subversió emocional i política — ja que reivindica la importància de fer-ho en català—. Les seves paraules, com les pràctiques de les seves companyes, no busquen convèncer sinó fer vacil·lar; no imposen certeses, sinó que obren espais per al dubte.
Totes aquestes pràctiques, des de la crítica frontal fins al gest quasi imperceptible, comparteixen una obstinació comuna: resistir el consens, interrompre el flux, introduir fricció allà on hi havia inèrcia. Són poètiques que no busquen tancar el sentit, sinó mantenir-lo obert; que no aspiren a resoldre, sinó a insistir. En un temps que exigeix claredat, eficàcia i resultats mesurables, aquests creadors reivindiquen el dret al dubte, a la complexitat i a la bellesa que emergeix de les esquerdes del sistema. La seva obra és un recordatori contundent i necessari que, de vegades, la forma més radical de resistència és, simplement, continuar insistint.

–