info@graf.cat
What if the one that got away came back
Torna un any més el Gallery Weekend a Barcelona, aquesta és la seva cinquena edició, i ja tornàvem a necessitar una mica d’adrenalina després de la rentrée de setembre amb Art Nou. Plena de propostes i activitats per veure, vaig a agafar un cafè d’aquests bons per mirar el mapa de totes les galeries i pensar en una ruta possible. No sabria per on començar. Potser pel dormitori de la Casa Vicens.
“Escates” és l’exposició comissariada per Susana Corchia a la Casa Vicens on sis obres de diversos artistes representats per les galeries participants habiten durant un mes l’arquitectura de Gaudí; qui no voldria. La sintonia de materials com el ferro, la fusta, la ceràmica o la pedra conflueixen entre les obres i la casa, un diàleg matèric gairebé camaleònic. Les parets abracen i acullen els treballs de Jean Denant, Maria Pratts, Francesco Arena, Vanesa Muñoz, Marc Larré i Jordi Mitjà. És potser al dormitori principal de la casa on es materialitza aquesta abraçada amb l’obra “Monument precari amb obres inhabilitades” d’en Jordi Mitjà, on les peces de ferro zincat s’entrellacen com dos enamorats. Em pregunto quantes coses hauran vist aquestes parets, quantes abraçades, quantes converses, quants moments feliços i no tants. Surto de la casa Vicens amb una sensació d’escalfor i tendresa, crec que necessito més cafè.
Pensant en el temps i la memòria que guarden les escates de la Casa Vicens em disposo a anar cap a Hospitalet, a Nogueras Blanchard, on Alfredo Rodríguez (ft. Juliana Cerqueira Leite) presenten el primer capítol, “Love”, del cicle “The Swamp of Forever” comissariat per Carlos Fernández-Pello. En aquest cicle el temps es desdobla en quatre aspectes, el primer l’amor, seguit de la coincidència, l’estàndard i l’origen. Sempre he pensat que l’amor i la coincidència van una mica de la mà. Aquí el temps i la memòria es condensen en un cos que és com un pantà, un cos amb la història d’un ecosistema en procés. Un cos utòpic, o més aviat un topos despietat. Les fotografies d’Alfredo Rodríguez fan del cos una presència equívoca, una carn expandida, on només l’amor, com un mirall, torna a situar en l’aquí la corporeïtat.
De cop entra a la galeria el capgròs itinerant de l’Erick Beltrán, el qual forma part del programa “Composicions” comissariat per Juan Canela dins del Gallery Weekend. En aquest personatge es recuperen les figures de “cap” i “ningú” que es representen com el cap bicèfal del Janus romà. Mentre passeja per l’espai reparteix un periòdic que recull un assaig visual sobre l’especulació de la ciutat i com aquesta afecta i redefineix el territori, els objectes i els ciutadans. Se m’acosta i em dóna un diari, i se’m queda mirant una bona estona, esperant que li digui alguna cosa, com si ens coneguéssim.
De camí cap a casa penso en passar a visitar la nova galeria Alalimón, hi ha l’exposició de Rocío Verdejo “Al·legoria a la memòria”. Tot el recorregut està tenint cert toc melancòlic, com si hagués de pensar en un cos oblidat o hagués de recordar alguna cosa. L’espai està escenificat amb una instal·lació floral, una projecció i unes fotografies que evoquen una figura etèria, hi ha certa sensació onírica que emboira l’atmosfera.
Quan pujo les escales per mirar els llibres d’artista que tenen a l’entrada de la galeria, torno a trobar-me el capgròs. Però aquest cop el cap bicèfal estava entre les mans mentre el performer es preparava per entrar. I ens vam reconèixer quan vam coincidir en la mirada. Sí que ens coneixíem sí. Ens va presentar un algoritme feia temps. Mai se m’han donat bé les matemàtiques.
—
Text de Margot Cuevas per a GRAF. Margot és investigadora i comissària.