La Sala Parés ha estat testimoni de la història de l’art en un llarg lapse de temps, -davant l’atenta mirada d’un excel·lent Joan Antón Maragall- que ha escrutat i ordenat amb rigor el mestre Francesc Miralles. I aquesta obra significant, fresca, que exalta la imaginació i acendra el misteri ens fascina fins a produir-nos aquesta sensació de llunyania on la llum procrea i tots ens il·luminem aclarint-nos.
Per a aquesta dècima individual, Chicheri exposa acrílics ordenadament sobre llenç, que fan d’una forma íntima de vida un arquetip de sentir universal. El Pop no és abstracte, però no importa aquí tant el referencial com el mode d’escandir un paisatge, acariciar una epidermis o sentir la solitud constructiva. Un laberint de senzillesa que ens condueix cap a un horitzó màgic, descontaminat, feraç, dolç, lleu.
Sincretisme nu que es torna estil, manera sintètica d’expressió. I limpidesa en els volums, en els detalls, en les mestresses, com a evident compromís d’essencialitat. L’art no és decoració, sinó incentiu; si no colpeja el cervell, com el vent a l’arbreda, o no és murmuri que canta les sensacions més íntimes de l’home, no és res.
Qualsevol experiment en l’art és benvingut, perquè activa el pensament i acreix el coneixement. Tot creador està en l’obligació de fundar un idiolecte amb la matèria de la seva entitat. Però, clar, no hi ha art sense la col·laboració de l’espectador, sense la mirada d’un altre. És a dir, sense provocar sensacions estimables, només hi ha erm, espectacle gratuït, joc en va, engany. Greta Chicheri, abans que experimentar, expressa, comunica, ordena un cúmul de sensacions, que concreten un cosmos, una visió amb més facetes que un brillant.
Un llenguatge seu el seu, però amb essències d’altres visions. A vegades, sense ser molt clar, sento un perfum lempickesco, un mode que em retrotreu a l’Art déco, com en “La siesta”, l’últim llenç pintat per a aquesta convocatòria, però, un dels primers a presentar el que aquesta cronista exhibeix, la qual cosa la converteix en un ésser acolorit de llunyanies, en un cant que alia la naturalesa i l’art, la vida i una manera d’enriquir-la i enriquir-nos.
