Autòpsia. Exposició oral de Roberto Fratini
Fàustic i punyeter, ningú no sap millor que l’actor de quanta submissió s’alimenta l’alliberament de la creativitat. Tots els «mètodes» del segle han pretès que els obrers de la mentida fossin amos dels seus mitjans de producció ―i dignes de mentir. La veritat interior i la fràgil tasca introspectiva per trobar-la conformarien, plegades, una competència igual de moralitzadora que la de la feina manual en la cosmovisió marxiana: aquesta maniobra de redempció ètica de l’art com a feina ocuparia pràcticament tot el camp discursiu de les avantguardes històriques. Stanislavski va ser, en certa manera, el profeta del paradigma d’autoexplotació que hi havia amagat entre els plecs de la dictadura del proletariat i que es desplegaria de la manera més radical no ja en l’epopeia de masses de la revolució socialista, sinó en el lirisme individual del subjecte finalment alliberat i lliure de sincerar-se, carn de canó del paradigma neoliberal.
Les dues instàncies que conformen el títol del text principal de Stanislavski, «Rabota aktiora nad soboi» (El treball de l’actor sobre si mateix), anuncien la infinita disponibilitat del subjecte postmodern ―emancipat, únic, umbilical, hipersensible i creatiu― per prostituir la seva intimitat, per deixar-se precaritzar en nom de l’autonomia, per manipular-se amb una energia que depassa els somnis humits de qualsevol manipulador exogen: se sincera a preu fet a les arenes on competeixen les noves subjectivitats de luxe mentre menteix (i es menteix) com respira.
