Xerrada amb l’artista Isabel Rabassa

Comissari – Matías Krahn Uribe
“L’obra recent d’Isabel Rabassa que conforma Caverna és el resultat d’un procés de tres anys d’indagació profunda, d’introspecció i d’assetjament intern, del qual n’he estat testimoni directe. Com si fos guiada per l’ermità del Tarot, Isabel es va desconnectar de les xarxes durant uns anys, es va desprendre de la seva identitat i es va endinsar en les profunditats de la psique i de l’inconscient, sense cap garantia de resultat, amb l’única guia de la seva intuïció com a bastó per tantejar, pas a pas, un terreny fosc, amb un cresol (fe i confiança que algun dia en sortiria) i una túnica d’invisibilitat i protecció. Com una submarinista en immersió, una aventurera a la recerca d’una muntanya màgica, una minera cavant per trobar una gemma, o una buscadora de visions al desert, va desaparèixer anhelant una mort simbòlica i un renaixement.

Va sortir viva, i va deixar pel camí fantasmes, ombres i sacs d’obscuritat, testimoni dels quals és una trentena de pintures monocromes i pràcticament negres, en què amb prou feines es percep una llum tènue. Es va atrevir a abandonar l’expressionisme, l’expressió volcànica i els impulsos vitals del seu jo anterior, en una mena de reclusió voluntària cap a les catacumbes de l’inconscient col·lectiu. Tan personals com impersonals, costava entendre-les, com a ella mateixa en aquell moment. En aquelles pintures negres s’intuïa la foscor de les estalactites, el fred i les gotes de pluja en un espai inhòspit i desemparat. Com a testimoni d’aquell moment vital i creatiu, i coneixent la seva força vital i optimisme, confiava que algun dia en sortiria renovada. I així va ser. Com a amic i també com a pintor, de les poques coses que li podia dir sobre la “sèrie negra”, no sense certa ironia, era: “I quan penses pintar un guacamai?”. Òbviament no era un comentari simpàtic, però me l’imaginava com un fil vermell de retorn a la llum i al color.

D’aquells monocroms gèlids i misteriosos, que trigarem a entendre i valorar, de la llum tènue dels reflexos espectrals en l’aigua de la caverna, va anar apareixent el color, l’albada, ocells, cavalls, animals i figures. La foscor va començar a reflectir ombres dins les ombres, adquirint una vitalitat inaudita. Les pinzellades van començar a jugar. Abans d’endinsar-se en aquesta cova simbòlica, per a ella asseure’s a pintar formats petits amb delicadesa hauria estat com una cadira elèctrica, igual que una tortura reduir els formats, canviar de pinzells, paleta i materials. Sóc testimoni de la seva recerca com a pintora i com a amiga, i considero que aquesta obra és excepcional en aquests temps plens d’impostures, còpies, refregits i d’intel·ligència artificial. El primitiu i el sofisticat es donen cita en aquesta nova obra, plena de misteri i de gràcia. No hi ha disfressa. Potser, referències al simbolisme i indicis del postimpressionisme, de l’expressionisme alemany o d’un cert art outsider i marginal. Més enllà de la bellesa d’aquestes obres, a Isabel li queden unes quantes cicatrius que testimonien la llum d’una dona valenta que s’observa i no té por de renéixer de les cendres, que ha viatjat al seu interior i ha madurat. No és qüestió d’estil ni de posat, és una actitud vital, que per si sola dona, en aquests temps impostats, un gran valor a la seva obra.”