Què passaria si desvinculéssim l’obra del context museogràfic on s’insereix? Seria possible considerar la museografia com una mena d’afàsia i proposar la desarticulació de la dramatúrgia del museu, la que ens diu com ens hem de moure en uns espais determinats, com hem d’observar les experiències artístiques i com cal assimilar el coneixement que se’n desprèn? Si assumíssim aquest gir com a possible, quins altres significats es generarien per a la interpretació de l’obra, i també per a la resignificació del museu com a institució? Podríem, des d’aquesta posició, respondre a la voluntat de l’obra, al seu desig, a la seva energia, a la seva intenció poètica? A partir de l’afirmació del poeta i filòsof martiniquès Édouard Glissant, segons el qual el poema no ha de negar mai el camí del món, el museu pot posar les obres i les seves maneres d’experimentar el món al centre de tot?

Intenció poètica, que manlleva el títol del llibre homònim de Glissant, s’entén com un exercici que planteja una ruptura amb el marc institucional, oferint un espai de reflexió i de crítica on el concepte i l’experiència «art» es presenten com un principi generador i emancipador. Aquesta nova aproximació a la Col·lecció se serveix, en gran mesura, d’obres adquirides aquests últims anys que busquen nous escenaris de relació amb les obres ja existents de la Col·lecció, però també amb obres en préstec d’artistes que en formen part o no. D’aquesta manera es configura un nou relat d’històries que inclou absències i afavoreix uns altres discursos, en tant que espais comuns i escenaris de possibilitat, per qüestionar i actualitzar les formes de relació que estableixen les pràctiques artístiques amb els subjectes.