Juan Navarro i Óscar Cornago exploren l’experiència del públic com a mitjà i motivació per al procés en constant transformació de curació. L’obra és un diàleg entre un actor i un acadèmic, que recull les accions de Navarro des de finals dels anys noranta i qüestiona la condició del coneixement passat i present, comparant-la amb l’experiència com a historiador i teòric de les arts escèniques de Cornago.

Curar significa cuidar i criar, cuidar i criar somnis, traumes i obsessions, guarir ferides i moments en tot el seu caire incert; allò que menys sabem de nosaltres mateixos, del lloc on estem, de l’esdevenir d’aquest projecte. La curació infinita és una línia de fugida cap endins per aconseguir estar més enfora.

La peça es pregunta sobre què significa sortir a l’escenari, posar-se davant del públic, i què significa ser públic. Pot ser el públic una forma de curació, una font de curació, de cura, de pors i d’atencions, una manera de celebrar-nos?