Joan Brossa (Barcelona 1919-1998) va ser un poeta en el més ampli sentit del mot ja que va produir poesia de tota mena en un acte de llibertat creativa. A la vegada, el seu afany col·laborador el va dur a explorar nous horitzons, a realitzar projectes ben diversos amb altres artistes i a interessar-se per tot allò que escapés de la paraula escrita.
Va ser poeta, dramaturg i artista plàstic, encara que ell denominava com a “poesia” tot el que feia. És possiblement el poeta avantguardista català més important de la segona meitat del segle xx. Fou un dels fundadors del grup artístic avantguardista Dau al Set (1948) i un dels primers defensors de la poesia visual de la literatura catalana. La seva obra creativa abraçava tots els aspectes de l’art: la poesia, la prosa, el cinema, el teatre, la música, el cabaret, les arts escèniques, la màgia, el circ i les arts plàstiques. De fet, per a Brossa no existien diferències entre els diversos gèneres; afirmava que “els gèneres artístics són mitjans diferents per expressar una realitat idèntica. Són els costats d’una mateixa piràmide que coincideix al punt més alt”.
Joan Brossa va produir una extensa obra. Als anys quaranta va conèixer el poeta J. V. Foix, un dels seus referents literaris, i també el filòsof Arnau Puig i els artistes Modest Cuixart, Joan Ponç, Antoni Tàpies i Joan-Josep Tharrats. Amb ells va fundar el grup i la revista d’avantguarda Dau al Set (1948), en la qual va col·laborar amb textos surrealistes que consistien en l’escriptura d’imatges oníriques i hipnagògiques properes a l’automatisme psíquic. Va ser el començament d’una obra literària molt àmplia que utilitzava el llenguatge com a mitjà d’experimentació i que va portar el seu autor cap a la poesia visual, la dramatúrgia, l’escultura i la performance. Els elements de la seva poesia, com la ironia, l’associació, la descontextualització i el refús de la diferenciació entre paraula i objecte, van cristal·litzar en la confecció d’objectes. Si bé en els seus inicis surrealistes ja havia construït un parell d’objectes tridimensionals, a partir de 1967 Brossa es dedica de ple al món dels objectes, un camp sense les restriccions pròpies del llenguatge que ja no abandonarà mai. Els anys vuitanta i noranta van ser molt fèrtils quant a la seva producció visual, que palesa les inquietuds que s’havien anat acumulant al llarg del seu itinerari poètic: la recerca de la màgia quotidiana, la denúncia social i la transgressió. Al final de la seva vida, Brossa va rebre un ampli reconeixement amb nombroses traduccions de la seva obra escrita, exposicions de la seva producció artística i premis, que el van situar com una de les figures cabdals de l’avantguarda catalana.
A banda de la seva producció literària, la producció plàstica de Brossa es va poder veure en nombroses exposicions i retrospectives com la de la Fundació Joan Miró de Barcelona (1986), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid (1991), el Palau de la Virreina de Barcelona (1994), l’Institut Valencià d’Art Modern de València (1997), la Fundació Joan Miró de Barcelona (2001) o el MACBA (2018), entre d’altres. En l’àmbit internacional, cal remarcar la presència de Brossa a l’Art’20 de Basilea (1989), a les biennals de São Paulo (1994) i de Venècia (1997), i les exposicions individuals a Múnic (1988), Nova York (1989), Ceret-Cotlliure (1990), Houston (1990), Londres (1992), Marsella (1993), Malmö (1993), París (1995), Kassel (1998) i Mèxic i Monterrey (1998), entre d’altres.
En aquesta sessió veurem un vídeo sobre Joan Brossa, amb la participació, entre altres, de Josep Palau i Fabre, Enric Casasses, Feliu Formosa, Carles Hac Mor i Lluís Solà, a més del propi Brossa.
