Finissage - Raw Dreams - Alina Melnikova

DISSABTE DE VERMUT

Dissabte 05.04.2025 – 12:00h
Travessia de Sant Antoni 27, 08012 Barcelona

Finissage de l’exposició ‘Raw Dreams’ d’Alina Melnikova. Uneix-te a nosaltres a la galeria i coneix l’artista en un ambient íntim, participa a l’exposició i submergeix-te en la creativitat i la conversa mentre prens una copa.

Us esperem.

Què és un paisatge?
Un lloc? Una vista? Una imatge? Un deliri?

El paisatge, diuen, existeix només sota la mirada de l’ésser humà modern: l’ésser de l’urbs industrialitzada, desitjós d’escapar-se’n, fascinat per un retorn nostàlgic etern cap a una naturalesa originària. Des del segle XVII, les idees de separació, pèrdua, alienació i dispersió han estat inseparables del sentiment de nostàlgia. Una consciència de fractura irreversible entre home i món, entre jo i natura. Un sentiment que travessa la filosofia, la literatura, la poesia romàntica i, és clar, la pintura de paisatge. En aquest sentit, la pintura paisatgística ha esdevingut una de les encarnacions estètiques de la nostàlgia. D’una banda, la nostàlgia remet al passat ia la memòria, o més aviat a un desordre de la memòria: un excés de desig per un temps perdut, una resistència a acceptar la irreversibilitat del temps, mentre que també s’associa al desarrelament ia la pèrdua de llocs de referència – el mal du pays (1).

La pintora construeix les seves imatges amb pinzellades d’oli que imiten la immediatesa del traç d’un retolador: un traç continu, precís i uniforme, gairebé impossible de difuminar (com en els seus treballs en paper, on sí que fa servir el retolador o l’aerògraf per crear línies i cossos nets i directes). En aquestes obres sobre llenç, l’aparença de traç continu sorgeix d’una aplicació minuciosa de l’oli: la textura no és la variació de la intensitat del color o el degradat cromàtic, sinó en la juxtaposició acurada de tons, mitjançant pinzellades que busquen mantenir-se separades i evitar la barreja. El gest pictòric de Melnikova juga amb aquest parany tècnic, desafiant, potser, amb una picada d’ullet a l’espontaneïtat del traç instintiu i naive, la solemnitat de la pintura de paisatge històrica. Així genera escenes que oscil·len entre allò figuratiu i allò abstracte, on la imatge no s’ofereix com una representació, sinó com una insinuació, com el ressò visual d’un somni a penes recordat, tal com suggereix el títol de la sèrie.

Als seus dos grans llenços, que marquen l’atmosfera predominant d’aquest cos de treball, conjunts confusos i densos de formes vegetals i atmosfèriques s’estenen cobrint tota la superfície del llenç. Paisatges, potser, d’imatges recordades, imaginades, somiades, delirades. Un bosc, un cel, una tempesta. Criatures que s’insinuen tímidament entre la vegetació: la corba d’una cua escamosa que podria ser de serp o sirena, uns dits allargats que emergeixen discretament entre les fulles, ombres animals que es desdibuixen al fullatge. Domina una paleta de verds que no sembla apuntar a emular la natura encantada i benèvola: es tracta de verds sintètics, intensos, artificials. No remeten a un paradís perdut. Aquest verd artificial, industrial, però, es veu carregat d’una emocionalitat intensa. Serveix per definir atmosferes carregades d’angoixa, desig, esperança o por. Un territori fabricat que existeix a la memòria i al somieig, però amb una materialitat concreta. No és un paisatge-refugi, sinó un artifici que esbossa un escenari d’estranyesa i desassossec, com l’instant tens abans d’una tempesta.

En contrast, els retrats de Melnikova introdueixen un espai de calma i de contenció. Rostres tímids, vetllats, que busquen refugiar-se de la mirada darrere d’una flor o miren inexorables cap al no-res, projectant-se fora del quadre. Pells clares i pecoses, travessades per tons suaus i pastissos: marrons, verds, beixos, roses i vermells diluïts defineixen les línies del rostre i suggereixen expressions i emocions. Transmeten una puresa gairebé infantil. Les pigues a la pell es converteixen en un subtil puntillisme pictòric: un patró sense ordre o raó aparent que, en alguns moments, s’expandeix i cobreix la cara sencera. Aquests retrats són també paisatges: paisatges de la intimitat, del que és fràgil i del contingut. Davant la inquietud de la natura, ells semblen ser-ne el contrapunt: la part vulnerable i silenciosa d’un món que els envolta.

Una darrera pintura mostra un cos humà en una escena urbana. Un vestit de lluentons brilla, il·luminant un cos immortalitzat en una postura asseguda: la foscor suggereix una escena nocturna, potser en un autobús o en una parada de metro. La imatge revela com la pràctica pictòrica de Melnikova s’arrela a l’observació de l’entorn urbà de Barcelona, ​​un espai i temps on la vegetació sovint brilla per la seva absència, o es limita a ser evocada pels motius decoratius dels edificis i les ceres que acompanyen els carrers.

Melnikova construeix una materialitat que no és etèria, sinó sintètica i, tanmateix, impregnada de poesia; no són imatges per contemplar nostàlgicament, sinó una textura que s’habita, a partir de la vista, però també amb els altres sentits. No propicia una distinció cartesiana entre humanitat i naturalesa. La seva pintura crea un univers on la natura és, en si mateixa, un artifici, un parany, una metàfora, un desig delirant. Què és un paisatge? Potser és això. Una realitat gairebé al·lucinada. Això emergeix d’un estat de consciència alterat. Un entorn on tot sembla ser borrós i tangible alhora, on tot està suspès i immortalitzat, i en procés de canvi alhora. Alguna cosa és a punt d’esdevenir, però aquest temps suspès pot ser etern alhora.

(1)Isabel Valverde. “Le mal du pays(age): nostàlgia, paisatge, modernitat.” A Lluna, Toni; Valverde, Isabel (dir.) (2015). Paisatge i emoció. El ressorgiment de les geografies emocionals. Barcelona: Observatori del Paisatge de Catalunya; Universitat Pompeu Fabra.

Text de Mariella Franzoni

Alina Melnikova (Vilnius 1983) viu i treballa a Barcelona. Ha exhibit les seves obres àmpliament a Europa des que es va graduar de l’Acadèmia d’Arts de Vilnius el 2008. El seu mitjà preferit és la pintura, cosa que permet jugar amb la serietat i les visions tradicionals que sovint s’atribueixen a la pintura figurativa a l’oli. A les seves darreres obres, Melnikova explora la relació entre la naturalitat i l’artificialitat i els seus reflexos socioculturals.
El 2009, va guanyar el Premi per a Joves Pintors a Lituània. El 2013, va ser convidada a la residència internacional d’artistes “La Cité Internationale des Arts” a París. La seva obra ha estat exhibida en institucions artístiques d’importància internacional, com ara el Centre d’Art Contemporani de Tallinn (Estònia), Vilnius (Lituània) i Cracòvia (Polònia). L’obra d’Alina forma part de col·leccions d’art contemporani com ara la Dietrich Mateschitz (Red Bull Collection), el Lewben Art Foundation, el MO Museum i el SEB Bank. El 2022, la seva obra va ser inclosa en el llibre Lithuanian Women Artists: Women Artists a les Visuals Arts de la 20. Century a la Present Day d’A. Narušytė. El novembre de 2025 exposarà al Museu Nacional d’Art de Lituània, a la seu V. Kasiulis.