Inauguració de Gran ritme, de Paula García-Masedo. Dins el cicle Llegats en potència.

Amb la col·laboració de la comunitat filadora de Villarejo de Salvanés
Amb la contribució de Julia Ramírez-Blanco
Curadoria: Oriol Fontdevila

Del 24 de juliol de 2026 al 7 de febrer de 2027
Inauguració, divendres 24 de juliol a les 19 h
Canònica de Santa Maria de Vilabertran

Una coproducció de l’Agència Catalana del Patrimoni i el Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona.

Amb el suport d’una Beca Leonardo 2025 per a la Recerca Científica i la Creació Cultural de la Fundació BBVA

Llegats en potència és un cicle d’exposicions del Bòlit, Centre d’Art Contemporani de Girona, que presenta projectes artístics de nova creació basats en un seguit de casos d’estudi relatius a controvèrsies patrimonials que procedeixen o bé troben ramificacions a les comarques de Girona.

Filar la corda ha incidit, per molts anys, en el trenat d’estils de vida, inclús de cosmovisions. Retòrcer manualment les fibres orgàniques de l’espart fins a formar cordes ha estat una manera d’entrellaçar íntimament projectes socials amb sistemes de creences, així com economies substancialistes amb el clima semiàrid de les estepes ibèriques i del Mediterrani.

Paula García-Masedo (Madrid, 1984) es refereix a la circularitat que es produeix entre el gir del braç que retorça la corda, el gir de la matèria dins del territori i el gir estacional com una coreografia curosament compassada, un gran ritme. Per bé que han calgut molts anys per comprendre que, en la formació de sistemes, cap fil determina enterament ni el teixit ni la madeixa, a la vegada que cap hi queda del tot subjugat.

L’humanisme va posar al centre el titellaire (l’humà) i li va atribuir tota la capacitat d’actuació. L’antihumanisme va subratllar, en canvi, l’efecte que exerceix la marioneta (la matèria) sobre el titellaire a l’hora de determinar un ventall de possibilitats. N’és una manifestació el materialisme històric, que va desplaçar la capacitat d’actuació enterament a l’economia; o el construccionisme social, que l’atribueix estrictament al context.

Però, tal vegada, la capacitat d’actuació entre titelles i titellaires es degui als fils que els mantenen units. Ho han suggerit recentment un reguitzell de pensadors posthumanistes, encapçalats per Bruno Latour i Donna Haraway: la corda és l’element que proporciona agència a les entitats que posa en relació i les capacita per a la creació de mons en comú.

A Vilabertran, per exemple, es conserven una vintena de sínies espargides per la vila. En canvi, de les maromes d’espart que les lligaven als animals de tir i, aquests, a la societat agrícola, no se’n guarda cap. Tal vegada no sigui una coincidència que l’actual esforç per desplaçar el focus del pensament dels ens (titelles i titellaires) a les cordes (xarxes) tingui lloc al mateix temps que s’impulsa el reconeixement del treball artesanal amb fibres vegetals com és l’espart com a part del patrimoni immaterial.

La impossibilitat de comprendre el poder més enllà de la rivalitat entre marionetes i titellaires va fer que la modernitat occidental oblidés els mons de vida que emergeixen entremig. En conseqüència, l’espart apareix avui en dia com una evidència de modes alternatius per formar vincles, els quals es basen en garantir la sostenibilitat de les fibres i els cossos que conformen el corchat, abans que no pas la dominació o la rendibilitat.

Amb la intervenció a la Canònica de Vilabertan, García-Masedo entrellaça, al seu torn, el llegat de l’espart amb aportacions de l’escultura minimalista. Aquest corrent artístic, si bé ha tingut un ampli desenvolupament a l’empara del capitalisme industrial, proveeix a l’artista un repertori de processos analítics amb què abordar la formació de corda des de la seva dimensió física.

En col·laboració amb la comunitat filadora de Villarejo de Salvanés, García-Masedo ha elaborat un conjunt de figuracions per dotar de presència la tensió, la torsió, la cadència i la translació, això és: aspectes que són relatius a la força que requereix l’espart per adquirir forma i que desencadenen, així mateix, un seguit d’efectes que excedeixen la dimensió material i entronquen amb una cultura del treball que ha estat cabdal a l’Estat espanyol fins a mitjan del segle XX.

De tota manera, el lligam que García-Masedo estableix entre l’espart i l’escultura té a veure amb la necessitat d’interpretar aquest llegat, no sols des de la racionalitat instrumental, sinó des de la dimensió estètica dels seus components. Cyril Stanley Smith, un pioner de la història de la metal·lúrgia, va subratllar la bellesa i la curiositat com a motors del coneixement tecnològic i científic. En els seus estudis arqueològics el joc, els ornaments, l’entreteniment o la celebració de cerimònies precedeixen en el temps l’obtenció d’útils adaptats a l’acompliment d’un fi.

El gran ritme que suggereix García-Masedo amb la corda d’espart probablement mai s’hagués propagat sense que hi intervingués, també, la força que exerceix el plaer estètic, paradoxically human’s most practical characteristic.