Les aproximacions al passat a través d’una matèria primera com la que utilitza Beate Höing (Coesfeld, Alemanya, 1966), basada en figuretes de ceràmica ornamentals i objectes que podrien reposar sobre el tapet de ganxet de les nostres àvies, més que moure’s per l’angle de la nostàlgia, transiten el territori de la sacralització, la idea de construir un objecte cultural que remunti a un passat original i doni sentit al nostre present. Amb aquest punt de partida, les obres de Beate Höing també atenen les configuracions de l’època en què vivim, la sobreproducció present als mercats i la nostra incapacitat per abastar-ho tot i sobreviure a aquesta mena de sublim globalitzat. D’aquí que en les seves obres l’abundància sempre hi sigui present i que, sigui davant una composició ceràmica o una de les seves pintures, no n’hi hagi prou amb la representació bàsica d’una idea; els seus formats més grans repeteixen i insisteixen en l’ornamentació.
De vegades, la processó de conceptes no es fa visible fins que les obres pengen davant dels nostres ulls, com les seves sèries d’ocells, esperant sempre amb paciència a ser numerats i adoptant posicions passives que recorden els processos d’un taxidermista. Aquests ocells són la màxima representació de la frontera on se situa la producció de Höing: un art tradicional que resulta bell en els seus detalls i d’una fosca lletjor en les seves imperfeccions. Tot concorda si ens atenim a l’atmosfera de conte de fades que impregna les seves ceràmiques, aquesta màgia que tenen certs objectes per resultar aberrants i atractius alhora. Més enllà d’aquestes ceràmiques, el discurs de l’artista a «It is all about love» també recorre l’objecte pictòric, evocant les mateixes filies que veiem en altres formats. En les seves pintures trobem el mateix gust per l’aglomeració adorable, per omplir el llenç d’informació i despertar certa asfíxia visual en la persona que observa.
Endinsar-se en l’obra de Beate Höing requereix un compromís, acceptar les regles del sagrat i del devocional, un vel que amaga les partícules elementals de la nostra tradició, aquesta essència primitiva que sembla motivar els processos escultòrics de l’artista i que, en un sentit últim, allunyen les seves ceràmiques del kitsch en benefici de l’objecte plàstic dotat d’una càrrega crítica. Crítica i perversa.
