Joan Brossa (1919-1998) va començar a escriure al Front de Catalunya, mentre lluitava amb l’Exèrcit Popular durant la Guerra Civil Espanyola. Més tard, ja a Barcelona i en el context gris i cru dels primers anys de postguerra, durant els quals la repressió franquista s’acarnissà brutalment contra els perdedors, trobà en l’art i la literatura una escletxa de fuita cap a la llibertat. L’exposició que presentem parteix dels inicis dels anys quaranta en què el jove Brossa, acabat de tornar del front militar, entra en contacte amb l’avantguarda cultural catalana i, de la mà de Joan Miró i J.V. Foix, comença a explorar els codis literaris i plàstics. En aquests anys Brossa fonamenta també el seu univers creatiu d’una estètica surrealista amb la creació de la revista Dau al Set, acompanyat de Joan Ponç, Arnau Puig, Modest Cuixart, Antoni Tàpies i Joan Josep-Tharrats.
Deixant enrere aquests primers anys, al llarg de tota la seva vida, la constant necessitat de posar l’art i la literatura al servei de la comunicació, el va portar a investigar i experimentar amb els codis tradicionals que considerava caducs, limitats i limitants. Tot i que es va considerar per sobre de tot, “sempre un poeta”, Brossa va treballar la prosa, la poesia, el teatre i el guió cinematogràfic. Encara que per la seva capacitat de síntesi i d’adaptar-se als nous codis, considerava el teatre i la poesia com els veritables gèneres d’avantguarda entre els quals no hi havia d’haver límits, i en són mostra les accions poètiques properes a la performance que va realitzar als anys noranta. Finalment, l’exposició vol mostrar com des d’un posicionament combatiu i contestatari, sovint amb una ironia mordaç i amb la contundència del convenciment, Joan Brossa va fer de la defensa de la llibertat el seu estendard de poeta i d’home; i de la sorpresa, la imaginació i la profunditat íntima, el seu llenguatge creatiu.
A cura d’Anna Llopis