L'habitació gris: Escenari 1. Cabello/Carceller
Prats Nogueras Blanchard es complau a presentar L’habitació gris: Escenari 1, exposició de Cabello/Carceller en el seu espai de Barcelona.
Algunes paraules sobre L’habitació gris: Escenari 1
En teoria del color, el gris és el seu propi complementari; el gris mig es fagocita a ell mateix, els clars complementen els obscurs i viceversa. Depenent dels matisos dominants, la gamma de grisos podria ser infinita. Però quan pensem en les possibilitats que els grisos ens ofereixen, anem molt més enllà d’un món cromàtic, pensem en moltes, moltes coses més…
Segons Peter Sloterdijk, Paul Cézanne havia afirmat que “mentre no s’hagi pintat un gris no s’és pintor”. I, parafrasejant el pintor, ell mateix afirma que “mentre no s’hagi pensat en el gris no s’és filòsof”. No ens van fer molta falta ells; pensem i pintem en els grisos fa ja molt temps, però en gammes de grisos profundament connotades, en tots els matisos que s’oculten sota una taxonomia expandida que englobaria múltiples colors indeterminats: els inclassificables, aquells que són la suma de moltxs en une, les barreges estranyes, l’inesperat i fins i tot allò que és molest.
“Parlo de mi, naturalment” (Alejandra Pizarnik).
El gris també és el color de la melancolia. L’habitació gris: Escenari 1 es pensa aleshores com un estat d’ànim. L’estar melancòlic és la conseqüència d’una sensació ambivalent, de pensar en les possibilitats d’un futur que el present esgota i el passat enyora. Semblaria, talment, que la utopia hagués desaparegut (que ja no estigués al nostre abast). La melancolia s’expandeix com un impàs necessari per a pensar en els perquès i, sobretot, per a reflexionar sobre les maneres que podem trobar per a avortar la promesa violenta que amenaça els cossos dissidents, els cossos minoritaris, els cossos afeblits… I també aquells que semblarien no dissentir, perquè l’odi i el menyspreu cap a l’altre generen addicció i no tenen final.
Davant aquest paisatge, la ment del subjecte melancòlic s’omple de pensaments parasitàriament recurrents, però que l’impulsen lentament cap a una reacció meditada. La indisciplina de la melancolia, la seva lassitud, la seva inutilitat en un entorn progrés hiperactiu i infantilitzant permet estacionar-se, encara que sigui temporalment, en espais intermedis que funcionen com a observatoris des dels quals analitzar el moment intempestiu actual.
“Comprendre alguna cosa és comprendre la seva topografia, saber com traçar el seu mapa. I saber com perdre’s-hi” (Susan Sontag)
El subjecte es troba en una posició ambivalent. D’una banda, rebutja una socialització travessada per un sistema que el constreny, que moltes vegades li impedeix confrontar i reconèixer els seus propis desitjos. D’altra banda, la seva emergència com a subjecte es produeix necessàriament dins dels jocs de llenguatge que el sistema mateix articula, la seva pertinença al sistema és la seva condició mateixa de possibilitat. El subjecte emergeix subjecte, emergeix subjectada, emergeix travessade pels mecanismes de subjecció i reconeix que no hi ha sortida si no és capaç d’apostar en el joc.
“Les categories socials comporten simultàniament subordinació i existència” (Judith Butler)
Cabello/Carceller
