OUTSTRETCHED. Esther Merinero

Hi ha una cosa commovedora en el gest d’estendre els braços per salvar la distància entre dos punts. Aquest moviment, gairebé sempre inútil, revela la impossibilitat de ser en dos llocs alhora, de reduir l’espai que els separa. Outstretched és elevar el pit, encongir les espatlles i tancar els ulls amb força; estendre les ales per sentir la lleugeresa aèria del vol. Intentar, per un instant, quedar suspesa de tota realitat. Obrir els ulls implica caure en picat, reconèixer el caràcter fragmentari de tota experiència i admetre la incapacitat de reunir les peces d’això que anomenem “la nostra vida”. Outstretched presenta una sèrie de treballs que, com trossets d’un mirall trencat, componen una escena hermètica, incompleta, on aflora allò que se sent i es pensa només en el transcurs d’un vol. Outstretched és aquest llindar, aquest instant en què una és gairebé capaç de conciliar les parts d’un tot. A cura d’Iñigo Villafranca Apesteguia.