Quimbara, quimbara
Quimbara Quimbara es desplega com una conversa que es mou com un pols, una vibració entre passat i present, entre paisatge, cos i memòria. A través de la dansa, la fotografia i la materialitat, aquesta exposició proposa una experiència que excedeix la imatge i entra en l’univers sensorial com un acte de reconeixement i cura. Reuneix per primera vegada a Sorondo Projects la fotògrafa veneçolana Silvana Trevale i l’artista d’ascendència jamaicana Theresa Weber, teixint entre elles una xarxa afectiva on el Carib no és una geografia, sinó una intel·ligència viva, un ritme que persisteix en el cos i en la memòria.
La paraula Quimbara prové de la cançó de salsa del 1974 Quimbara, popularitzada per Celia Cruz i Johnny Pacheco. La paraula no té un significat directe en castellà ni en cap llengua africana o caribenya; funciona com una onomatopeia, un cant rítmic o exclamació arrelada en la tradició musical afrocaribenya. En el marc de l’exposició, Quimbara esdevé un símbol de celebració i resistència. En un temps que insisteix a fragmentar-ho tot, la mostra restitueix un llenguatge de comunió. La música, el ritual i el color construeixen una forma de pensament poètic que desafia la jerarquia entre art i vida.
Les fotografies de Silvana Trevale bateguen amb un pols contingut i profund. Tambors, cants ceremonials i joropo emergeixen no com a documents, sinó com a entitats vives, formes de pensament que respiren a través de la imatge. Trevale, que ha dedicat la seva mirada a comunitats històricament marginades, ho fa des d’un lloc de relació, mai de distància, guiada pel respecte i la tendresa. En els seus retrats no hi ha misèria ni exotització, sinó dignitat, claredat i bellesa. Una bellesa entesa no com a ornament, sinó com a gest ètic: la possibilitat de veure el món amb cura, amb el mateix amor amb què s’escolta un tambor que ressona amb el batec d’una ànima col·lectiva.
La majoria de les imatges que conformen l’exposició pertanyen a la sèrie Curiepe (2025), on Trevale documenta les ceremonies i figures clau del poble homònim, des de casaments i naixements fins a la vibrant festa de Sant Joan. Aquestes celebracions encarnen el sincretisme entre tradicions catòliques i pràctiques espirituals africanes portades a Veneçuela a través de la colonització. Aquesta fusió, expressada mitjançant la percussió, la dansa i el cant, és al cor de les festivitats de Curiepe i constitueix una expressió vital del patrimoni cultural veneçolà.
L’obra de Theresa Weber, en contrast, aborda el carnaval caribeny com un espai global, nòmada i sense fronteres. Per a ella és un resultat visual de la criollització, amb una llarga tradició inherent de protesta i alliberament. Les seves escultures i instal·lacions abracen la profusió sensorial: teixits, comptes, mosaics, pasta acrílica, fragments de superfícies que evoquen el vestuari. Les superfícies volumètriques de les obres habiten rituals incrustats en l’artesania i en la memòria material de l’objecte. L’ornament es converteix en afirmació; el color, en necessitat; la lluminositat, en memòria. Per a Weber, allò decoratiu no és embelliment, sinó una estratègia de resistència, on l’exuberància confronta l’esborrament de la història. La pràctica de l’artista transforma el cos en arxiu, el gest en inscripció. “La història —ha dit— habita la pell, i cada superfície reescrita continua essent un acte de respiració”.
Dins d’aquest marc polifònic, les idees de Francesca Gargallo, Ildefonso Gutiérrez Azopardo i Cándida Gago García emergeixen com un substrat tant teòric com afectiu. Gargallo entenia els rituals africans com a territoris on l’espiritual i el polític són inseparables, llocs on “les memòries ancestrals es renoven per resistir l’esborrament”. Gutiérrez Azopardo i Gago García, des de l’antropologia del gest, proposen que les danses afrodescendents operen com un llenguatge de resistència: cada moviment articula comunitat, cada ritme esdevé forma de pensament.
L’exposició ressona amb aquests ensenyaments: presentar Quimbara Quimbara a Sorondo Projects implica també un retorn, una afirmació íntima. La fundadora de la galeria celebra amb aquesta mostra els seus propis orígens afrodescendents, entrellaçant la genealogia de la institució amb el batec que sosté el Carib. L’exposició esdevé així un signe de continuïtat, un gest col·lectiu que uneix memòria personal, història col·lectiva i pràctica artística en un mateix flux.
En aquesta exposició, el territori no és un lloc on tornar, sinó una presència que es porta a dins. És matriu emocional i refugi simbòlic. Fins i tot fragmentada, l’identitat es reconstrueix a través del ritme, s’expandeix en el color i floreix en l’aliança entre cos i paisatge. Com suggereix el pensament de Gargallo, “l’acceptació de la diferència no és només política, sinó també poètica: és la manera com la vida es reconeix plural per continuar essent compartida”.
Així, Quimbara Quimbara no busca representar el Carib, sinó convocar la seva energia, la seva vitalitat indestructible. És una exposició que escolta i celebra, que veu en els rituals, la música i la dansa no només herències, sinó llenguatges del futur. Un cant que Sorondo Projects ofereix com a ofrena i retrobament: una afirmació que, fins i tot en la dispersió, la identitat pot continuar bategant al ritme del col·lectiu.
