Si jo sóc el cadàver, ha d’haver-hi una arma. Meritxell Cañas

No hi ha cos en el sentit estricte, però hi ha prou indicis per afirmar que alguna cosa ha passat, que certes imatges han reorganitzat silenciosament la manera de mirar i, amb ella, la manera de desitjar. La pantalla no és un límit, sinó un portal: un llindar de sobreexposició on l’impacte no colpeja, sinó que s’adhereix. Potser ens trobem davant d’un tipus d’arma difícil d’identificar, precisament perquè compleix tots els requisits per ser desitjada. En aquest context, l’exposició de l’artista Meritxell Cañas, presentada a l’espai Malpaís en el marc del festival Art Nou, explora la relació entre imatges digitals, desig i infància mitjançant formes escultòriques on allò familiar s’entrellaça amb allò inquietant, tot qüestionant la nostra manera de mirar.