Sudden

La irrupció no és sempre una explosió: a vegades és un xiuxiueig que tremola, una imatge que amb prou feines s’insinua, una pregunta sense resposta. El que és sobtat no arriba amb estrèpit, sinó amb una delicadesa inquietant: com l’eco d’un cos que intenta dir allò que no té forma, com la matèria que murmura alguna cosa que encara no sabem anomenar.

Aquesta trobada traça un mapa de gestos i veus que no busquen respostes definitives. No cerca certeses, sinó altres maneres de sostenir i habitar la incertesa, de preservar allò que s’esvaeix. Uneix sensibilitats que donen forma al que és invisible, que freguen l’inaprehensible, que activen relacions abans que significats. Aquí, la imatge no representa: vibra, s’aproxima, tremola. I l’art deixa de ser discurs per convertir-se en batec, alè, frec.

Sobtat, sí. Íntim, fàgil, necessari també.