Un encuentro. Leticia Feduchi
Durant molt de temps, força més del que recordava Marcel Proust haver estat anant a dormir d’hora, vaig recórrer caminant el mateix carrer per anar a la feina. Tanmateix, i salvant les distàncies, era una cosa molt semblant: la vida enfilada sobre el rail del costum i, per això mateix, inadvertida.
Proust recordava, a més, com s’adormia de seguida, per despertar-se poc després, recuperant llavors, després d’uns moments confusos, una visió nítida i despullada en la foscor. Per part meva, i durant aquell trajecte, gairebé no veia res; millor dit, no mirava res, la meva atenció estava enllaçada als meus pensaments i a les imatges del pensament, com si tot al voltant —les botigues tancades a aquella hora, els cotxes, les cares que es creuaven enrogides pel fred— hagués quedat reduït a una boira de presències fugaces, sense cos, en el limbe irrecuperable del que passa desapercebut.
A mitjans o finals dels anys noranta, en aquell carrer, una mica més avall d’on es troba ara la galeria Fernández Braso, els mateixos propietaris mantenien una altra sala, la petita sala Juan Gris, on vaig veure per primera vegada pintures de Leticia Feduchi. A l’aparador, amb el local a les fosques a aquella hora primerenca, les coses pintades —probablement fruites o flors— emergien com des d’una profunditat, amb una lluentor i una fermesa que al voltant, en l’ombra grisa del carrer, no existien. No em detenia, però durant una bona estona la impressió d’aquelles pintures lluminoses i nítides romania viva mentre continuava caminant, i es pot dir que m’acompanyava.
Una mica més endavant, encara a les primeres pàgines de À la recherche…, diu Proust que, ja plenament despert, semblava que “l’àngel bo de la certesa havia immobilitzat tot el que m’envoltava…”. La immobilitat de les coses i la nostra pròpia certesa sobre elles van de la mà. La resta és temps, moviment, fugida, podríem dir més o menys proustianament. Retenir el que se’n va és un art, és en bona mesura el gran desig d’on neix l’art, la il·lusió que somia, contra tota evidència, que res no es perd.
Tanmateix, aquest afany —molt més evident en els pintors que practiquen figurativament l’art de la pintura— no consisteix pròpiament a retenir allò que està condemnat a perdre’s, sinó a recrear-ho, o a crear-ho, simplement. Des d’aquell descobriment al carrer Villanueva, a Madrid, les pintures de Leticia Feduchi no han canviat gaire. Potser tot s’ha anat depurant, cada vegada més concentrat i més despullat, reduït al pur esdeveniment en què les coses arriben a fer-se presents. Aquesta essencialitat fraternitza, per una banda, amb l’abstracció, a la qual, per altra banda, Leticia mai no ha estat aliena; hi ha algunes teles, per exemple, reunides en un ram de colors diversos, sense més sentit que la seva presència enmig del buit, formant un mosaic. Teles a les quals és una temptació anomenar evocadorament drapejats, una paraula en desús. Un bol amb mandarines porta per títol Mandala, transmetent-nos el testimoni d’aquesta frontera amb l’abstracció en què, tanmateix, les realitats concretes han aflorat a la consciència de la pintura.
Hi va haver altres moments —com quan va treballar al Garraf, fa anys— durant els quals va pintar llenços força grans i, per dir-ho així, molt poblats d’objectes: pans, pedres, trossos de fusta, branques i tiges vegetals…, amb la seva atmosfera precisa, la llum, l’hora de cada dia. Eren composicions gairebé atapeïdes, barroques. Però no ha estat el més freqüent al llarg de la seva ja llarga trajectòria. L’espècie de realisme màgic dels seus inicis també ha desaparegut —una taula vermella, al costat d’una cadira, sempre m’ha fet pensar en Feliu Elias—. Ara, en senzills bols, o en l’aire pur, desperten a l’evidència pomes verdes, magranes, unes llimones, unes roses fresques i altres de marcides… No hi ha res que pugui distreure de la seva clara visió, desposseïda del temps i de l’espai; es podria dir que finalment les coses han estat salvades d’aquestes dues dimensions amenaçadores.
Crec que aparició és, a més, la paraula apropiada per descriure el que ocorre en les pintures de Leticia Feduchi. Les coses i els éssers sorgeixen —després del seu viatge des d’un fons llimós on potser existien confosos— en la làmina prima d’una superfície, una mica com el rostre que s’apropa a nosaltres des de l’altre costat d’un vidre o un reflex que arribés a la pell de l’aire després d’haver dormit en la tèrbola aigua d’un estany. Apareixer, sorgir, emergir… Tot arriba a la presència i la pintura dona testimoni del moment en què percebem, com per miracle, el seu rotund cos material, com si fos aquell —i en un cert sentit ho és— l’instant precís en què el seu ésser de carn o polpa es manifesta.
Entre els pintors i les pintures amb què la Leticia s’ha sentit sempre acompanyada hi ha molts del present i del passat (Durero, Van Eyck, Meléndez…, però també Matisse, Vuillard, Helen Frankenthaler…), però el seu denominador comú es veu aviat que té a veure amb la representació de la matèria, amb la recreació de la seva rica substància. Tot i això, la seva preferència pels pintors contemporanis de Londres potser ha estat per damunt dels altres: sobretot Lucian Freud, també Paula Rego, Frank Auerbach, Avigdor Arikha, la pintura palpable, tangible, de tots ells. Davant dels seus paisatges sempre em venen a la memòria els d’Arikha, aspres, secs, hirsuts i alhora tan perfumats com els turons d’una serra des d’on es veu, a la llunyania, la Mediterrània.
En recordar Freud, les pintures del qual, com les d’Antonio López, l’acompanyen des dels anys vuitanta, ella parla de «construir la matèria» i, més o menys a la manera de Cézanne, de «pintar el motiu, o l’objecte, els seus límits cap endins». És una lliçó apresa: la concentració en la cosa, i també la distància que la pròpia visió estableix amb la seva vida intocable. El magnífic retrat recent de l’Alba, que ara veiem, la seva pintura diluïda sobre la fusta, fa recordar altres retrats seus en què la carnalitat de Freud es feia més present que ara. Tanmateix, aquesta afinitat es manté encara en un altre aspecte potser encara més important que aquesta, diguem-ne, epifania de la carnalitat. Em refereixo a l’espècie d’estupefacció que sembla paralitzar els retratats, sorpresos per la nostra mirada, una cosa completament oposada a la tendència al posat que és el més habitual en els retrats de qualsevol pintor.
Hi ha també alguna cosa de venecià. Hi ha el color i el seu fulgor esplèndid, també el seu esgotament i la seva caiguda. Moltes vegades aquest del color és tot l’accent mitjançant el qual les coses són revelades, com si haguessin estat reduïdes a l’element més sumptuós de la seva sensorialitat, o al més melancòlic. Un pintor tan venecià com Ramón Gaya deia en un dels seus assaigs que la pretensió de capturar la realitat viva mitjançant la reproducció completa de tots els seus detalls està condemnada al fracàs, mentre que —la paraula és molt de Gaya— un sol dels seus accents (la lluentor oleosa del sol del capvespre, el resplendor de la llum travessant un got d’aigua) és suficient per expressar-la.
Aquesta mirada selectiva és capaç d’evocar, mitjançant només el tacte, la totalitat de les coses. Aquella claredat gairebé descarada que em va començar a atreure fa tant temps cap a les pintures de la Leticia, ara sé que no era només visual; hi havia —i hi ha, més essencialment que abans— alguna cosa corpòria que, des de les fruites o les teles, convoca els dits, les mans, a una experiència de la seva materialitat més profunda. Volem tocar allò que veiem, i en aquest desig hi ha un anhel de plenitud. Les teles que ara s’arruguen sobre superfícies invisibles (a les quals, tanmateix, donen forma) no són indiferents; del vellut a la seda no només hi ha contrastos de densitat i pes, les seves substàncies distintes les diferencien, tant com una diferència en la respiració. El tacte és el sentit —en algun lloc en parla Aristòtil— que amb absoluta integritat dona testimoni de la realitat carnal de la vida. Som pell, cos entre cossos, carn que s’estremeix en el contacte amb el món.
També els fons han anat desapareixent, res no sustenta les coses, cap suport les manté. La seva aparició ens arriba a vegades amb un tremolor dubitatiu, els traços del carbó que romanen sobre la imprimació declaren la impossibilitat de retenir la vida en una representació tancada com una gàbia. No fa gaire, el Museu Nacional d’Escultura de Valladolid va dedicar una exposició a l’ús que els artistes de qualsevol època han fet de l’inacabat, es titulava Non finito, una expressió freqüent entre els antics teòrics. Aquest recurs va ser utilitzat sovint pels pintors del segle XIX —les pinzellades que, en allunyar-se del motiu central, renunciaven a cobrir la imprimació del fons, el dibuix a mig esbossar…—, però tot això es va convertir en una mena de coquetaria. En les pintures de la Leticia, per contra, aquesta renúncia té una raó consubstancial. La mà vacil·la, voldria «construir la matèria», però sense vulnerar-ne la llibertat. Les coses no són nostres. El pinzell avança amb cura de no fer mal, el carbó vacil·la i deixa la petjada dels seus intents i de la seva cura per no pertorbar la natura viva.
L’estudi és al barri de Gràcia, és un carrer sense soroll. És plaent treballar quan gairebé no passa ningú per fora, els caps de setmana el murmuri de la ciutat ha desaparegut. El silenci al voltant, la serenitat, stilleben. El lleu xiuxiueig del pinzell en deslitzar-se. En la mirada de Leticia Feduchi desemboca la història d’una família sencera dedicada a l’arquitectura, al disseny, un cognom il·lustre en aquests camps prestigiosos. Hi ha una estupenda foto en color que li va fer Català-Roca en què apareix (ella també) amb una mirada sorpresa, entre pintures, com si una ona fraternal la germanés amb elles. Rafael Moneo, Álvaro Mutis, Eduardo Mendoza… li han dedicat alguns escrits. El seu nom, tanmateix, ha romàs lluny dels circuits més convencionals en què l’art del nostre temps es reconeix a si mateix, obsessionat per la sincronia. Ser pintora tradicional és difícil, com la transgressió d’un tabú. Contràriament al que es pensa, és una cosa que comporta una invenció i l’audàcia de mantenir-se ferma enmig del tsunami. El silenci de l’estudi, inundat de llum, la calma del treball: això és l’únic que importa mentre a la llunyania tot sembla ser arrossegat d’aquí cap allà i es desvaneix molt aviat.
ENRIQUE ANDRÉS RUIZ
