Hipersueño és una performance del tacte on la dansa aborda allò desconegut, on tot el que es balla es fa de manera immediata per entrellaçament. Les ballarines Arantxa Martínez i Paz Rojo, i l’artista sonora i performer Luz Prado, plantegen una relació d’escolta en directe, entrant en un estat de transició constant que afavoreix una dansa generada a partir de responsabilitats i de resposta-habilitats.
En aquest Apropos, el primer d’una sèrie de tres, conversem amb tres creadores del festival Hacer historia(s) VI organitzat per La Poderosa al Mercat de les Flors. El 31 d’octubre es presenta Hipersueño que, com ens comenta Paz Rojo, significa acceptar el present tal com és, adoptar la mutació, el canvi i assumir radicalment tot el que hi succeeix.
–
En la investigació sobre la teva pràctica, parles d’alliberar la dansa de tu, de no domesticar-la, de no ballar per consolidar allò que ja saps. Com s’aborda aquest dispositiu escènic que allibera la dansa en un Hipersueño que es conjuga a tres?
Concebo la dansa com una forma d’art amb capacitat pròpia per convertir-se en un camp d’experimentació que posi en joc noves formes de ser i de fer món(s). Dit això, penso que ens trobem en un moment de desajust entre l’esgotament de les formes de vida actuals i les ulleres que han confinat les nostres maneres de percebre i acollir altres mons possibles, altres formes de vida. Per això, m’interessa explorar aquest moment transicional, que és, per altra banda, enormement inestable ontològicament. Gran part del procés d’Hipersueño ha consistit a investigar les condicions cinètiques, perceptives, sensorials i especulatives que fan possible imaginar, veure i escoltar la imatge mateixa d’aquesta transició. Una recerca que m’interessa experimentar des de l’àmbit de la dansa i de l’art del moviment, així com en l’estudi del teatre i en la vida mateixa, que és el que vincula els dos àmbits anteriors.
La dansa contemporània que m’interessa és aquella que està en contacte amb aquest temps en transició. No es tracta d’explorar un moviment que apunti a una perpetuació o una repetició, sinó de reivindicar el tradere (sentit originari de la paraula «tradició») que al·ludeix al moviment de passar, llegar, lligar, transmetre. Això és el que Hipersueño proposa com a tecnologia de transmissió i recepció. El so i el moviment són dos medis autònoms, però íntimament relacionats, les condicions d’atenció dels quals conformen un dispositiu bilingüe en què les seves “transmissores/receptores/dansants” es converteixen en un mitjà-en-mitjà en constant (re)transmissió d’una escolta i/o d’una «imatge cega» (ja que el que es transmet es «rep» amb els ulls tancats). I el so, concebut com un mitjà-de-mitjans que ressonen espacialitzant, redistribuint el registre del que succeeix o ha acabat de succeir.
Si Lo que baila, la teva peça anterior, és allò que queda, que connecta amb un temps que no és present ni futur, què seria aquest temps en un Hipersueño que ens endinsa en allò desconegut?
Per a mi, significa acceptar el present tal com és, és a dir, adoptar la mutació, el canvi i assumir radicalment tot el que hi succeeix. Tot comença per aquesta primera adopció que, irònicament, pot fer-nos canviar les circumstàncies de l’aquí i l’ara. Mai he sabut coreografiar en el sentit acadèmic. Tampoc treballo des de la composició de materials, etc. Proposo un treball atencional, perceptiu, somàtic i especulatiu que consisteix a formalitzar les condicions que habiliten el despreniment i la renúncia al que podria o hauria de ser. I fer-ho, és clar, en els termes de la dansa i de l’aparell teatral (si és que n’hi ha, perquè cada vegada n’hi ha menys).
En el context de la pràctica de moviment proposada a Hipersueño, no es tracta de solucionar, superar o optimitzar la transmissió rebuda, sinó de veure’s i dansar-se amb el que ha passat que estem passant, encara que no ho comprenguem. Es tracta d’endinsar-se en una mena de caos, el seu ritme intern. Aquest caos que emergeix i s’expandeix per tot arreu i que estem aprenent a veure i escoltar. El veritable canvi ve de la mà d’aquesta autodeterminació de l’ara. I penso que aquesta és l’única manera d’acollir allò desconegut, no sense abans buidar-se de prejudicis o creences per poder fer-ho. Amb Simone Weil diré que l’atenció és una mena de «buidatge» que permet acollir allò desconegut. Prestar atenció significa deixar de prestar atenció a allò a què creiem que hem de prestar atenció. Karen Barad ens diu que aquest buit no és pur ni innocent. Dir «buit» ja implica que hi ha.
La noció de resta, o allò que balla, també està present a Hipersueño. Cada transmissió rebuda implica una resta que es transmet de nou, una especulació hàptica i cinètica d’un os trobat a l’atzar. Tot i això, com diu Derrida, la resta no és el que queda quan alguna cosa deixa de ser, sinó allò que resisteix la seva traducció. La resta és el que impedeix que la totalitat es tanqui, cosa que permet que no hi hagi una presència plena. Tot l’aparell somàtic, sensorial i perceptiu de la dansant no és més que una mena de colador pel qual alguna cosa cau. La dansant no és més que un mitjà sense missatge que, no obstant això, continua transmetent. Això és el que a Hipersueño anomenem la X.
La sonoritat sol ser un element important en la teva pràctica, i a Hipersueño s’entrellacen sons del que passa, del que està per venir, d’allò desconegut, de l’escolta en directe, sons d’ocells transmesos entre les ballarines. Com s’evoquen tots aquests elements i com dialoguen entre si?
En cada transmissió, caiem en un estat de transició constant en què l’Arantxa i jo (i Luz d’una altra manera) assumim diferents responsabilitats i resposta-habilitats. Una performance del tacte en què comença a aparèixer cert dissens en el sensible, com diu Jacques Rancière. En cada transmissió, una escletxa de la qual emergeixen diferents cossos, imaginacions, temps, espais, sons i entrellaçaments que percebem intuïtivament, és a dir, estèticament. Per això insistim a ser mitjans sense un missatge conegut.
Crec que Hipersueño és la peça més comunicativa que he fet fins ara. Un tipus de comunicació que, no obstant això, es manté en una dimensió opaca. Desidentificada. És a dir, tot el que es balla, es rep, s’escolta o es veu, es troba sempre en procés de reconstituir-se a si mateix com un enigma. Cada transmissió, com comentava abans, és una X: un misteri que resisteix una conclusió definitiva. L’únic que sé és que, en aquest moment, estic transmetent una poma a l’Arantxa. Com que no vull representar el que per a mi és una poma i, en realitat, tampoc sé del cert què és una poma en si mateixa, el que faig és transmetre-la especulativament, és a dir, a través de les seves dades o de la seva daticitat: qualitat, forma, mesura, estructura, pes, volum, textura, sabor, color, so, etc. Transmeto una poma amb tots els cossos que he après a habilitar en la pràctica: el tàctil, l’oral, el cinètic, l’imaginatiu, el sensorial, el muscular, el sinovial, el teatral, l’endocrí, l’emocional, l’intuïtiu, etc. Soc verda, soc crrruuchhc, soc una cosa que roda cap a la cantonada… soc la forma d’una mossegada o millor… el meu maluc encarna una mossegada mentre que les meves mans tocant els cabells de l’Arantxa fan crrruuchhc, etc. És una endevinalla fins i tot per a mi, que la transmeto. Una endevinalla la descripció de la qual és visible pel públic però no pel cos/receptor de l’Arantxa, que té els ulls tancats. El públic que contempla aquesta endevinalla no identificarà la poma. No es tracta d’un procés intel·lectual, sinó d’una invitació a experimentar que podem mirar i escoltar alguna cosa amb tot el cos, amb la mateixa pell. Pot una dansa fer-nos vibrar, fer-nos sentir el seu tacte?
La poma i, en general, la dansa tal com l’estic descrivint esdevenen una mena de fantasma ocult a qualsevol accés que jo mateixa pugui oferir, però també és un poderós pharmakon (verí i antídot) que afavoreix un tipus de relació amb la dansa alliberada de l’antropocentrisme i de la llei de no contradicció. Tot i que és cert que, així concebuda, aquesta dansa pot ser una poderosa eina per quedar-se fora de certs règims teatrals o marcs d’exhibició. Si t’agrada el misteri, si t’agraden els enigmes i l’opacitat, aquest és el preu que cal pagar. Es tracta d’un treball fonamentat bàsicament en la impossibilitat de consolidar una imatge, una identitat, i això implica preguntar-se fins a quin punt estàs disposada a alliberar-te del tipus de promesa artística que garanteix «el futur» tal com el coneixem. T’asseguro que no podràs guanyar-te el pa fent aquest tipus d’Hipersomnis, jajajaja.
En presentacions anteriors d’Hipersueño, la formalització de l’espai estava configurada a través d’un terra de dansa que no estava complet, hi havia dues cantonades que faltaven, dos espais d’absència. Es manté aquesta configuració actualment? I si és així, com dialoga aquest espai amb els altres elements escènics?
La història del terra en aquesta peça s’ha de narrar per entregues. És una sèrie amb moltes temporades, cada una més dramàtica. Em sembla molt curiós que em pregunteu pel terra o l’escenografia que, per cert, havia de dissenyar i construir l’artista plàstic i performer Javi Cruz. Al final no va ser possible perquè no vaig aconseguir el finançament suficient per poder dur-ho a terme. Durant el procés, treballant a Los Barros (Madrid) i parlant amb Carlos Marquerie sobre la llum que havia de dissenyar per a la peça, ens va ensenyar unes tarimes construïdes per ell mateix que ha usat en moltes peces i que van resultar perfectes per a Hipersueño. Tot i això, al festival Hacer Historia(s) no anirem amb aquest meravellós terra, sinó que utilitzarem una cosa més pràctica.
La superfície sobre la qual Hipersueño es dona majoritàriament no va ser mai concebuda com un terra de dansa, sinó més aviat com una tarima o tatami que aixeca subtilment l’acció, una plataforma equipada amb alguns micròfons. El Javi tenia la idea que el terra podia ser una mica performer en tant que participaria en aquest intercanvi hàptic de la peça com a sensor auditiu que enviava senyals sonors als altaveus de la sala. D’alguna manera, això continua sent així.
Com en la meva peça Eclipse: Mundo (2017), en què només ballàvem en un dels costats del teatre, l’ús d’aquesta superfície també serveix per oferir un marc audiovisual al públic. La superfície sobre la qual succeeix part d’Hipersueño suporta l’acció i interactua sonorament amb ella. El Javi la concebia com una superfície que delimita la geografia de la dansa. Les cantonades que falten plantegen una forma: un eco de la resta de què parlava abans. Sempre ho he imaginat així.
És curiós, perquè a vegades les imatges apareixen abans que puguem racionalitzar-les. D’alguna manera, el terra torçat i aquest rectangle incomplet ja hi eren abans que m’adonés que estava pensant això. Veure les coses abans fins i tot de ser conscient d’elles forma part de la pràctica. Primer succeeix la forma i després la seva comprensió-justificació. El meu treball és molt analític, jo mateixa ho soc, però també molt intuïtiu. El treball consisteix a no deixar de veure el que m’assetja, el que em ronda. Sentir que la meva intuïció és part d’un entorn en què les formes de la creació encara no estan cristal·litzades. Aquesta és la part que més estimo dels processos de creació. Aquest vincle a cegues amb allò que no aconsegueixo comprendre. En realitat, tota la meva pràctica intenta formalitzar l’adopció de l’incomprensible.
Podríem dir que Hipersueño s’endinsa en la foscor, en allò desconegut, des d’on entreveure una possible potència futura?
Sí. En cada transmissió rebuda, una possible potència futura. Molt del que es rep es perd. Però també, molt del que es rep es transmet de nou, és a dir, des/apareix des d’una nova pell, un altre cos, un altre tipus d’orientació. Es tracta d’insistir en la resta. La ruïna. Allò que ha estat encara no, encara. Sense cap mena de nostàlgia.
L’art no consisteix a predir el futur, sinó a aprendre a veure el present. I el que aquest present ens està ensenyant és que, precisament perquè estem immerses en l’experiència d’un temps sense futur, tenim l’oportunitat de no entregar res a aquest futur que, en realitat, ja no hi és perquè l’abordem ni per rebre el que fem. He experimentat això els últims anys. I la veritat és que ja no vull ni puc donar res a aquest futur. El problema és que a l’altre costat només tenim la certesa que no podem predir què succeirà. Tot és desconegut, la contingència en la seva màxima expressió, i això resulta aterridor.
Tot i això, els esdeveniments dels últims anys, especialment després de la crisi de la COVID, m’estan portant a adoptar una postura existencial davant el meu context social i artístic, així com davant tots aquells contes que m’he explicat i tots aquells “jos“ socialment construïts que he anat creant. Un sentiment que m’impulsa a dissoldre aquestes màscares i a deixar enrere una manera de viure i uns hàbits que m’han esgotat i que estan fent que em desprengui de moltes identificacions del passat. Em fa una mica de por perquè, la veritat, sento una força destructiva (que alhora és molt creativa) a la qual he decidit obrir-me encara que això suposi posar en perill allò que sustentava i donava sentit al que faig. I, encara que visc aquesta dissolució tràgicament, confio molt en com aquesta desidentificació amb el que s’ha perdut està canviant radicalment antigues creences que tenia sobre la meva vocació i la meva professió, el meu context. Són moltes les llàgrimes que m’estan fent canviar…
Recordo que cap al 2012-2013 vaig iniciar un projecte anomenat I si deixem de ser (artistes)?… Si aleshores la pregunta era política, avui és cosmològica, estètica, espiritual, existencial i ecològica. Com Gaia, en la concepció d’Isabelle Stengers, no podem evitar aquesta agència multidimensional, en gran part ingovernable i rebel, que sens dubte afecta totes les formes de vida, incloses les vides de les artistes i la pròpia vida de l’art viu. Les conseqüències d’abraçar aquesta complexitat no només són ecològiques, sinó també ontològiques. Es tracta d’una sensació de desaparició i caos tan inevitable que posa en qüestió la nostra pròpia història i identitat. Una imprevisibilitat de la qual la màquina estètica pot i ha de fer-se càrrec. Per això crec que hem d’adoptar la complexitat en totes les seves formes, que són in/finites. Quin tipus d’artistes necessita aquesta dissolució? Quins relats? Quin tipus de relació és possible amb la utilitat, la vulnerabilitat, la necessitat, etc.? No tinc respostes, però sí sensacions i imatges per a les quals encara no tinc les paraules adequades. Potser en aquests temps foscos que vivim hem de tornar a aprendre-ho tot. El primer gest és deixar-nos tocar/trans/formar per aquella cançó espectral i oracular que ens traderea sense parar. Com deixar-nos encantar per allò que encara no som.
______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, en col·laboració amb el Mercat de les Flors, presentem una trilogia d’entrevistes relacionades amb el cicle Hacer historia(s) VI organitzat per La Poderosa.
Fotografias: Alberto Nevado en Réplika Teatro
