–
Si no ballem nosaltres, els qui podem, qui ho farà? Si la dansa no és per a nosaltres, per a qui és? Aquestes són les preguntes que planteja Omar Rajeh amb la seva nova obra Dance is not for us, que presenta al Mercat de les Flors el 01 i 02 de novembre. “Ballar no és per a nosaltres”, un plural majestàtic amb què es pot entendre una prohibició, una al·lusió a un passat marcat per la impossibilitat, però alhora una crida a l’expressió creativa.
Amb Rajeh, el Mercat de les Flors situa al centre algunes reflexions sobre la memòria, la vulnerabilitat, el poder del cos com a espai d’acció o la resistència davant les estructures que condicionen la nostra existència. La seva dansa, més que una forma de moviment, es planteja com metodologia d’habitar el món, un gest ètic i polític que convida a repensar què significa “ser” i “estar junts” en un present marcat per la violència, la crisi i la pèrdua de sentit col·lectiu.
En aquest Apropos, el segon d’un conjunt de tres, conversem amb tres creadores de la propera temporada del Mercat de les Flors i reafirmem una idea constant en cada nova floració de les seves arts escèniques: la dansa com a pulsió crítica i com a acte d’esperança. En aquest cas, Omar Rajeh, una de les figures més rellevants de les arts escèniques contemporànies del món àrab, i alhora fundador de la companyia Maqamat al Líban, torna a situar-se com a territori de resistència i reflexió, després d’haver presentat la seva obra en més d’un centenar de ciutats d’arreu del món.
Durant la temporada 2023–2024 al Mercat de les Flors, vas presentar Beytna, una trobada comunitària i multicultural que convidava a la celebració col·lectiva mitjançant la participació activa del públic. En aquesta temporada 2025–2026 fas un gir i presentes Dance is not for us, una peça introspectiva que emergeix de l’absència, el trauma i l’esperança. Com afrontes la transició entre l’acte de construir comunitat a l’escenari envers una obra en solitari?
Beytna és una peça sobre el fet de compartir, sobre com entrem a l’espai de l’altre i permetem que l’altre entri en el nostre. Això crea una sort d’alegria de la intimitat, un desplaçament de percepcions. L’espai teatral canvia sobtadament: l’espectador que està assegut passa a ser l’espectador que puja a l’escenari, que participa de l’esdeveniment, que en forma part i contribueix a donar forma a la seva coreografia. En canvi, Dance is not for us, des del primer moment, genera una sensació d’immediatesa i d’acció orientada cap al futur. L’escenari i el públic són un sol espai, com si les persones presents (“els ciutadans”) formessin part d’una acció, més que no pas d’un simple acte compartit. Sempre m’imagino aquesta sensació com la d’una manifestació, on la gent es reuneix sense conèixer-se, amb diferències de tota mena, però compartint un mateix objectiu, una mateixa demanda. Així, amb una peça en solitari, aquesta idea de trobada es transforma en una acció comuna.
Tot i això, l’experiència col·lectiva roman implícita a Dance is not for us: fins i tot des del títol evoques una pluralitat des d’on abordar l’experiència compartida d’un passat inexistent. A l’escenari, com conceps aquesta connexió amb un moment relacionat amb el dolor i el trauma? Quin paper juguen la memòria personal i la col·lectiva en la teva dansa a l’hora de construir un llenguatge corporal expressiu i ple de significat?
Realment no veig Dance is not for us com una obra sobre el trauma. Per a mi, tracta del dret a ser, de la capacitat d’afirmar-nos més enllà de les estructures de poder que modelen la nostra vida quotidiana. La peça, en la seva totalitat, s’oposa a aquestes estructures; aquesta és la seva direcció principal. Ho dic perquè l’acte de recordar dins la peça no és una reflexió sobre la pèrdua, sinó un acte de fer, de ser presents en l’instant immediat.
L’obra parla del passat, sí, però sempre com a part del present, amb una forta motivació cap al futur. Això és exactament el que deia abans: hi ha una sensació d’acció comuna amb el públic.
Quan duia a terme aquesta peça, era molt important per a mi no enfocar-la des d’una perspectiva emocional o victimitzada. Per això dic que no tracta realment del trauma. Quan parlem de recordar, no parlem de patir, sinó de sobreviure, de continuar, de trobar possibilitats dins les condicions insuportables. En aquest sentit, el cos esdevé un espai on la memòria és activa. No és contemplació: la memòria és viva, dinàmica, i a través de la dansa i d’aquestes reflexions empeny cap a la possibilitat d’un futur, d’una nova mirada sobre les coses i d’una apropiació del nostre passat.
–
En la teva composició escènica, el cos de l’intèrpret s’entén com un mitjà essencial en l’acte de comunicació. La vulnerabilitat es troba més present que mai, i el missatge es transmet a través de la força del moviment i de la paraula. Com conceps la teva pròpia posició en aquesta dansa presentada al Mercat de les Flors, en què tota l’expressivitat es concentra en un únic cos escènic?
Hi ha, és clar, una estètica en el moviment, en les formes i en les dinàmiques. Però allò més essencial per a mi són les connexions dins del cos mateix i com es produeixen. Així és com treballo. Treballo amb el que anomeno centres de significació dins el cos. El moviment —o més que el moviment, la situació— sorgeix d’aquest diàleg intern, d’aquesta conversa entre les diferents parts del cos.
Des d’aquesta perspectiva, sento que el cos és, d’alguna manera, nu, en el sentit que tot és visible. Com a intèrpret, tinc la sensació que no puc amagar res a l’escenari, perquè treballo amb el ritme interior, amb la presència rítmica del cos, i amb la manera com aquesta composició interna es comunica cap enfora. Per a mi, la dansa no consisteix tant a mostrar o fer un moviment, sinó a qüestionar les relacions dins el propi cos, la composició de presència que aquest crea, i el moviment n’és només un element. D’aquí neix sempre una sensació de vulnerabilitat, d’estar completament obert, sense amagar res.
Inevitablement, aquest passat comporta una gran càrrega de dolor, que utilitzes per connectar amb un públic capaç de ressonar amb altres formes de sofriment, tot i que no es tracti d’una peça sobre el dolor i el trauma. En aquest sentit, l’acte de transmissió es converteix en un gest artísticament generós, amb un gran potencial de reflexió dins el teu corpus creatiu. Com entens l’acte de compartir amb el públic des de l’escenari? De quina manera es pot llegir la teva pràctica coreogràfica com un gest de resistència davant les estructures de poder?
Com he dit, la peça mateixa qüestiona allò que podríem anomenar estructures de poder. I immediatament, quan dic Dance is not for us, em ve al cap: som lliures? Ens és permès ballar? Qui som “nosaltres”? I qui estableix aquestes regles? Des d’aquesta perspectiva, sento que el que faig en aquesta obra, i probablement en la meva obra en general, conté un gest de resistència.
És bonic, de fet, aquest concepte de “gest de resistència”. I, per descomptat, com deia, l’obra no tracta del trauma, però en porta una certa càrrega. El més important, però, és no caure en l’emotivitat. Aquesta és la part difícil. En la peça ens enfrontem a un tema molt dur; és pesat, és dolorós en un sentit. El repte, per a mi, era preguntar-me: d’acord, això va passar, va ser real, com podem parlar-ne tal com és, sense caure en l’emoció? I probablement és aquí on entra també la idea de resistència. La proposta és actuar, la proposta és estar junts, compartir un moment aquí i ara amb el públic, més que no pas limitar-nos a reflexionar sobre allò que ja va passar.
–
Els grans fracassos de la humanitat, avui traduïts en guerres i genocidis sense precedents, ens obliguen a reconsiderar el paper de l’art dins un marc ètic davant la magnitud de l’horror; un art que ha d’evitar l’estetització còmoda del que està passant. En el teu cas, aquesta consciència ètica i estètica et porta a afirmar que la dansa “no és per a nosaltres”, que no tenim dret a ballar sense reconèixer la gravetat del món. Com entens la dansa més enllà del moviment, com manera d’habitar el món? De quines formes es manifesta l’esperança a l’escenari, especialment en un present marcat per les crisis geopolítiques i la pèrdua de sentit col·lectiu?
Hi ha diversos punts que em venen immediatament al cap. En primer lloc, veig la dansa com una confirmació de la presència. I aquest qüestionament de la dansa, o les preguntes que es plantegen en la peça, són en el fons preguntes sobre on som, què fem. És com si intentéssim tocar les coses per confirmar que som aquí. I, és clar, és una aproximació crítica: com som presents? De quines maneres?
Crec també que avui, en el moment històric en què ens trobem, no és possible ignorar el que passa. Com deies en la pregunta sobre els genocidis, la magnitud del que està succeint i el fet de tractar-ho amb lleugeresa o irresponsabilitat esdevé gairebé una forma de criminalitat. I això és extremadament perillós. Estem entrant, sens dubte, en un món totalment nou, i per això hem d’actuar. Crec que és impossible ignorar el que està passant. Formem part d’aquesta existència, del que succeeix, de les notícies quotidianes.
Per a mi, és molt difícil dir “això passa lluny”. Crec que ja no existeix el “lluny”. El poder i la por rauen en el fet que les paraules, les imatges i els textos conviuen amb nosaltres tot el temps. Sigui on sigui que ens trobem, no podem evitar estar en contacte amb ells, especialment a través de les xarxes socials i d’aquestes grans mitjans d’informació que ens ho porten tot de manera immediata.
Per tant, no és possible desconnectar-nos. La pregunta essencial és: ja que sabem què està passant, ja que ho veiem i ho llegim, com ens posicionem? Quins valors defensem? Què fem i què no fem? Què podem fer i què no podem fer? Aquesta és, probablement, la qüestió central.
Això està especialment present en la dansa, perquè la dansa és un forma de ser. El cos és la nostra eina principal. Sempre és una qüestió d’existència, i per tant una qüestió de valors: com percebem les nostres vides, com volem viure-les i sota quines condicions, definides per quins marcs ètics. Potser és important recordar-nos sempre quins són els valors de viure.
Les teves accions artístiques s’interpreten com a espais de trobada des d’on qüestionar maneres d’habitar i formular preguntes difícils, potser sense resposta. Aquestes qüestions sorgeixen de contextos específics, com Beirut, on vas aconseguir portar la dansa a nivells sense precedents. Quines van ser les teves principals referències quan vas començar a desenvolupar la companyia Maqamat, una companyia que ha fet possible construir una comunitat artística al Líban? Tenint en compte que la col·lectivitat és un eix central en la teva obra, com vas viure aquest procés en el teu context d’origen?
Quan parlem de Beirut, o hi pensem, sovint la relacionem immediatament amb situacions difícils o realitats dures, i això és cert. Al mateix temps, aquesta particularitat es va convertir en una mena de riquesa per a mi i per a les persones amb qui treballava. Riquesa en el sentit que t’enfrontes immediatament a preguntes importants, com si no hi hagués temps per perdre. Davant d’aquestes realitats tan contundents, vas directament a les prioritats. I per a mi, això va ser realment enriquidor: em vaig trobar a Beirut reflexionant profundament sobre com confirmar la meva presència, cercant com ser, i de quina manera ser.
Això es va convertir, probablement, en el model principal de tota la meva trajectòria, des de la primera peça a Beirut fins avui. Sempre ha estat una qüestió d’anar directament al que és essencial i de qüestionar la nostra presència, aquesta idea d’“estar en l’espai” i trobar-nos amb els altres. Amb el temps, aquest enfocament també va modelar la meva comprensió del cos.
Vaig desenvolupar la idea de “circularitat”, amb la què entenc el cos com una multiplicitat de cossos. Els nostres cossos no són un únic cos, sinó una composició de molts, i la dansa apareix quan reordenem aquestes composicions, creant diàlegs i relacions dins del cos. I aquí entra la qüestió de l’espai, no només com a forma, sinó com a manera d’habitar, de ser. Com permetem, per exemple, que l’altre entri en el nostre espai? L’espai, doncs, adquireix una altra connotació: ja no és només una idea geomètrica o matemàtica, sinó també un valor, una percepció de vida. Això, per a mi, va esdevenir central. Sempre he treballat a partir d’aquestes idees que obren possibilitats.
Beirut, com deia, és una situació difícil, però també rica: un mosaic de diferències. Als carrers de Beirut, en el dia a dia, es pot sentir l’energia de la ciutat, la creativitat de la seva gent, la seva recerca de solucions i possibilitats. Aquest entorn va permetre que el festival, la meva feina personal i la de la gent amb qui treballava generessin un cert impuls, un moviment que, espero, encara ressona i continuarà, tot i que la situació segueixi sent molt difícil.
______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, en col·laboració amb el Mercat de les Flors, presentem una trilogia d’entrevistes relacionades amb el cicle Hacer historia(s) VI organitzat per La Poderosa.
