Produccions

Una amiga que va viure a Bristol comenta que si hi hagués una apocalipsi zombi, els mediterranis no sobreviuríem ni de coña, els que sí ho farien serien els anglesos meridionals. Doncs Tarragona vindria a ser la Bristol catalana.

Aquest itinerari és una adaptació d’una peça amb el mateix nom que fa referència i tal com diu el títol a caminar trenta-quatre dies seguint les finques d’un vell document trobat, finques de l’herència de la primera alcaldessa catalana, Dolores Codina i Arnau.

Aquesta és una terra que davant nosaltres es despulla lenta i sagrada, i invoca déus i morts. Quins camins queden encara per recórrer que la memòria no hagi gastat? Quins llocs queden encara per nomenar? És millor pujar la costa del cementiri de Portbou de nit. És millor que sigui una nit freda i sense lluna.

Una conversa distesa a la terrassa d’un bar, la descoberta de que tant l’Albert Jordana com jo érem i som de poble i que en els nostres pobles hi ha museus ens va dur a formular-nos la següent pregunta: Quanta gent -tant d’altres pobles com del nostre- coneix i visita els nostres museus?

Vés sense pressa, perquè per fer aquesta ruta es necessiten anys de treball. Aquesta ruta parteix d’un Sud indeterminat, que inevitablement es pensa com a Sud des d’un lloc que s’articula com a Nord o com a Centre en un acte de verticalitat imaginària.

Comencem la nostra ruta al carrer Vilà i Vilà 99 en el reconegut Molino. Pocs saben que la vida d’aquest mitic local s’inicia en 1898, quan el propietari d’una taverna anomenada “La pajarera” traspassa el negoci a un immigrant andalús a la recerca de fortuna i aquest li canvia el nom per “La pajarera catalana”.

He penjat una pinyata al costat de casa. Ordeno cronològicament les imatges de l’edifici. Em situo darrere de la porta de vidre. Al rebedor hi ha un sofà de pell sintètica. Convido a un voluntari a passar. Tots els pisos són de lloguer. Des de la finestra de l’habitació despenjo una caixa. He convertit el meu cotxe en casa. Creuem el portal saltant la xarranca. Una imatge de l’escala cobreix la porta. Caminem amb els ulls embenats fins al mar. L’escala té dues lluernes.

Totes dins del forat, del que surt aigua, en la qual ens vam banyar, des d’on vam veure la muntanya, en què vam ballar i vam mirar el mar, que va aparèixer dins del forat, quan vam avocar-nos per mirar-hi dins, un forat que vam fer amb set pales que vam carregar fins allà , sota el desmai.