Symphony of the seas, inspirat en el nom d’un creuer de luxe, és l’alter-ego de la performatividad travestí que Sara Manubens porta a escena, tant la del teatre com la de la vida del dia a dia, en un diàleg perpetu entre el públic i l’íntim. Aquesta proposta forma part de tota una recerca sobre els diferents aspectes del travestismo aplicats a la performance, en la qual les perruques, els talons i la paròdia són el fil conductor de tot plegat.
En aquest Apropos, el tercer d’una sèrie de tres, conversem amb tres creadores del festival Hacer historia(s) VIorganitzat per La Poderosa al Mercat de les Flors. El 01 de novembre es presenta Symphony of the seas, on Sara Manubens ens presenta una traducció de la violència sistèmica que rebem les drags a l’espai públic i la seva relació amb la privacitat.
Has estat desenvolupant tota una recerca sobre la performatividad travestí que ha donat fruit a diverses pràctiques artístiques, però volíem apuntar a la sèrie sota el títol Symphony. Fins al moment has desenvolupat Symphony of the seas i Symphony of Horror. Són les simfonies una línia específica de la teva recerca, et planteges una tercera simfonia que completi la trilogia o fins i tot una sèrie que li doni continuïtat?
Penso més en la sèrie que en la trilogia, una trilogia és massa curta per encabir-hi tot el que resta per dir. La metodologia de treball principal que faig servir és la traducció del què ens passa a la vida (a mi i a les meves companyes), al terreny de la pràctica artística. Penso que a vegades no hi ha gaire diferència entre una i l’altra (entre la vida i la pràctica). És ben cert que les pràctiques artístiques travestis rebenten la relació art-vida, definitivament ja no som als 70. Penso molt en la serialitat perquè la vida va canviant, les preguntes també i, per tant, el projecte artístic muta, s’actualitza, troba noves maneres d’aparèixer. És per això que penso en Symphony com una sèrie, una forma de vida. Com les Distinguidas de La Ribot. Nosaltres també ensenyem les cames.
Què representa Symphony of the seas de la teva vivència personal i de les comunitats travestí? Com es desenvolupa Symphony a través de l’escàndol, des de la hipèrbole d’allò patètic i des de la paròdia?
A Symphony of the Seas vaig fer una traducció de la violència sistèmica que rebem a l’espai públic i la seva relació amb la privacitat. A Symphony of Horror hem introduït l’element relacional entre travestis, l’amor i l’odi entre nosaltres i el terror com a arma política d’autoprotecció. És a través dels projectes que entenem una mica millor com som i quina potencialitat d’impacte tenim al món. Nosaltres estem acostumades a activar la performance cada dia. En realitat tothom ho fa, però nosaltres som més escandaloses, cridem més l’atenció. Però no som les úniques, hi ha altres cossos que tampoc són benvinguts dins la idea de ‘neutralitat’. Aquesta idea (molt utilitzada en la performance post-moderna) fa que hi hagi cossos llegits com a una mentida, un desviament, un gairebé o simplement un cos disfuncional, brut, contagiós i fins i tot amb falta d’educació. L’escàndol, la còpia, la mala qualitat, la paròdia de la paròdia, l’exageració, l’insult, la grolleria són eines performatives pròpies de les travestis que ens ajuden a retornar la pedra.
En l’entrevista que et va fer Carmen Aldama en Teatron parlaves del drag com una superimagen de tu mateixa i que si et poguessis multiplicar per mil aquesta seria la teva figura drag. Quantes drags convergeixen en Symphony i quantes en Sara Manubens?
Hahahaha, som la mateixa. La pràctica Drag és molt àmplia i es pot treballar de moltes maneres diferents. A mi m’agrada molt la relació del cos transfemení que fa Drag. És una gran hipèrbole, capes sobre capes. El Drag l’entenc com una autoamplificació de tu mateixa, no és que t’has d’inventar un personatge o un alter-ego, ets tu mateixa amplificadíssima. Es triga una mica a trobar-ho, però un cop connectes les peces ja no saps on acaba una i on comença l’altre. Sense la Symphony no hagués pogut transicionar. Al principi tenia la roba de Symphony en una caixa. Poc a poc, va anar ocupant el meu armari i la que era la meva roba va desaparèixer. Amb la Norma, quan acabem el show ens desmaquillem, ens desmuntem, per després tornar-nos a muntar fent servir la mateixa tecnologia però en un altre to, en una altra intensitat. Quan faig el Drag Kids sempre em trec la perruca en acabar davant de la canalla, és un hit, es queden tots bocabadats veien com la imatge es transforma. Quan em trec la perruca rebel·lo el meu cabell real, que és llarg, femení, arrissat. Una vegada, una nena es va aixecar i em va començar a estirar del cabell: ‘Ahora la otra peluca!’, deia. Volia treure totes les capes possibles fins a trobar el noi i no ho va aconseguir. Què hi ha sota la disfressa, de la disfressa, de la disfressa? Potser, si canviem la perspectiva, deixa de ser una disfressa i es converteix en la nostra roba de cada dia.
Hi ha un crit d’espanto, d’esglai o d’horror que es transforma en columna vertebral de les teves simfonies, com identifiques aquest crit, aquest clam a Symphony en escena i als contextos que pot representar o encarnar?
Les Drags al principi no parlen. Totes hem estat una Baby Drag, molt bufones però sense saber ben bé què hem de fer ni què hem de dir. A mi em va costar molt parlar draguejada, és un espai molt vulnerable. Vaig començar a cridar quan vaig conèixer a les altres travestis. Hi ha una part molt important de la transfeminitat que no s’activa fins que estàs en grup. Cridem, riem fort, tornem a cridar, surt una veu greu, algú s’espanta, riem encara més fort. Penso que fem això perquè el crit és plàstic i performatiu, és un sistema de comunicació en si mateix. És com si estiguéssim aprenent un nou llenguatge, un nou codi, que ens ajuda a entendre’ns i comunicar-nos amb el món. Potser aquesta nova parla necessita flexibilitat, un espai experimental a través del diafragma i l’oxigen, sons guturals que a vegades no podem ni identificar. El crit, la respiració agitada, l’emocionalitat de la veu la vaig començar a desenvolupar d’una forma més clara quan sortia de nit amb la Mama Lynch, la Personaje Personaje, la Kha, la Norma, la Bruna, l’altre Bruna, la Kleo, la Gabi, la Feli, la Selva ‘y con la esta y con la otra’.
En la teva presentació de la peça a Madrid l’any passat vas llegir el Manifest independent per a una performatividad travestí que era fruit de la recerca que portaves realitzant des de fa anys sobre la performativitat i el travestisme des d’una mirada escenogràfica i coreogràfica. Ens pots explicar una mica més sobre aquesta recerca i com es materialitza en manifest?
M’agrada molt estudiar a nivell pràctic els elements performatius que formen part del nostre cos i del seu comportament. M’agrada jugar de forma plàstica i emocional amb aquests elements: distorsionar-los, canviar-los de lloc, amplificar-los, difuminar-los… Dins del manifest es troben alguns d’aquests elements i també perquè aquests elements els considero una posició política. Hi ha molta potencialitat en les tecnologies que fem servir per feminitzar-nos, el que això genera de cara a l’espectador en general, també en el rol que hem tingut dins de la història de les Arts Escèniques i com se’ns veu avui. M’interessen aquestes capes com a activacions de performativitats amb les que es pot treballar. No soc l’única. Si aneu a veure artistes trans que fan escena i performance, però també poesia, música o arts visuals, veureu que estem totes tocant punts molt semblants. S’està desenvolupant una manera de fer performance en relació a les preguntes i els elements per respondre a les preguntes. És tot molt intuïtiu, fugaç, difícil d’agafar amb la mà. Però si t’hi fixes hi ha molts punts en comú: des del tipus de materialitats, registres emocionals, maneres de parlar, les temàtiques, els usos de l’espai escènic, la relació amb l’espectadora, la relació amb l’entreteniment. És molt bonic saber que hi ha una xarxa de travestis produint des del llocs semblants.
En l’estrena de Symphony of horror en TNT també vau llegir un Manifest de la comunitat queer palestina. Com es relaciona per a tu la vivència de la performativitat travestí des de l’experimental en escena fins a l’experiencial del dia a dia, els posicionaments polítics i els diversos contextos travestis amb que et relaciones?
Vam llegir el manifest perquè l’Estat genocida d’Israel utilitza des de fa dècades el pinkwashing (recordeu a Dana International al 1998 a Eurovisió?) per tapar els seus crims de guerra i el terrorisme d’estat. No creiem en la maquinària LGTBIAQ+ si no és des d’una perspectiva antiracista i antiimperialista. Els grups polítics pro-genocidi i d’extrema dreta utilitzen la nostra sexualitat i el nostre sistema identitari tant per tapar la seva falta d’humanitat com per assenyalar a l’home migrant i racialitzat com un estereotip violent i intolerant cap a nosaltres i de retruc, priva també al cos migrant o estranger d’una sexualitat dissident. L’any passat a Periferias Cimarronas la Kleo va fer una sèrie de trobades el voltant de Palestina i es va explicar com l’exèrcit d’Israel fa xantatge a les persones Lgtbi palestines i com es viu la sexualitat dissident dins de comunitats àrabs i musulmanes. Allà és on vaig descobrir aquest manifest del grup Queers in Palestine que podeu seguir a Instagram.
En aquesta relació d’anada i tornada entre l’escènic i la vida mateixa, com es genera aquest equip de treball tan situat i connectat que has triat per al desenvolupament de la peça?
Sempre intento que els equips de treball estiguin formats per persones trans (i una noia cis per despistar). Crec que és un compromís que hem de tenir cap a nosaltres mateixes. Nosaltres treballem des d’una perspectiva transfemenina, tot el que generem a escena ho fem des d’aquest lloc i volem que es llegeixi també des d’aquí. És per això que necessitem la presència de persones trans a l’equip, per trobar-nos en un punt comú (tot i que som diverses i tenim vides diferents). És necessari per al procés creatiu i és també necessari per a les nostres economies. Enguany hi ha hagut un altre factor. La Teresa Ves Liberta va formar part de l’equip el primer any de recerca. Ella ja no hi és i quan vaig haver de fer el grup de producció, vaig escollir persones que la van conèixer. Era important que la seva presència continués amb nosaltres una mica més.
______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, en col·laboració amb el Mercat de les Flors, presentem una trilogia d’entrevistes relacionades amb el cicle Hacer historia(s) VI organitzat per La Poderosa.
Fotografies: Alessia Bombacci y Albert Uriach
