En el marc del cicle Temporals, el programa itinerant de l’ICUB que busca apropar l’art contemporani als barris de Barcelona, parlem amb Nathalie Rey sobre la seva exposició Vivir bien, morir bien. L’artista ens convida en aquesta mostra a reflexionar sobre la nostra relació amb la mort, entesa no com un final tràgic, sinó com una part inevitable i necessària de la vida. A través d’escultures, instal·lacions i objectes que transformen el quotidià en metàfores de fragilitat i renaixement, Rey proposa un viatge poètic que uneix reflexió, bellesa i consciència ecològica.
En el teu projecte parles sobre la diversitat de rituals funeraris que existeixen en diferents cultures. Quines pràctiques t’han sorprès més i què creus que revelen sobre la nostra relació amb la mort?
Quan vaig arribar a Istanbul em vaig endur una sorpresa enorme. Venia d’investigar sobre Espanya, França i Alemanya, on les diferències són interessants però, en general, les pràctiques són força homogènies. Des del meu context occidental, i en particular francès —és a França on s’han inventat i normalitzat pràctiques molt tòxiques com la tanatopràxia—, mai m’hauria imaginat que pogués ser legal enterrar algú sense taüt. En canvi, en la tradició musulmana és tot el contrari: el taüt està prohibit, el cos s’embolcalla amb un llençol i es diposita directament a la terra. I això en una ciutat de vint milions d’habitants, amb cementiris immensos en ple centre urbà. Em va impressionar molt, perquè aleshores vaig entendre fins a quin punt a Europa funcionem amb prejudicis sobre la mort. I em vaig adonar de com pot ser d’útil obrir una conversa sobre una cosa tan elemental com tornar a la terra.
En quin moment prens consciència de la deshumanització dels processos funeraris actuals? En algun moment esmentes com la pandèmia va marcar un abans i un després i va limitar dràsticament els rituals de comiat. Com va influir aquesta experiència en la teva manera de pensar el dol?
La pandèmia va ser un xoc molt fort, perquè de sobte vam veure què passa quan no hi ha rituals, ni tan sols els més mínims. Molta gent es va quedar sense acomiadar-se, i aquest buit pesa molt. Al mateix temps, parlant amb persones del sector vaig entendre que tampoc tot és negatiu: vaig entrevistar, per exemple, el propietari d’una antiga fàbrica de taüts, i ell valorava el fet d’oferir un servei “claus en mà”, que allibera la família de tràmits i logística per poder-se concentrar en l’àmbit afectiu. El problema sorgeix quan el negoci està en mans de grans grups que busquen abaratir costos, precaritzen tot el sistema i homogeneïtzen els productes i els serveis. Tot això condueix a una despersonalització dels ritus i a dificultats per imaginar altres pràctiques possibles, per exemple més respectuoses amb el medi ambient. Així doncs, per a mi la pregunta ja no és tant si necessitem les funeràries, sinó com podem, dins d’una societat de mercat, recuperar petits gestos i decisions personals que ens retornin la humanitat per damunt del paper de consumidors.
També parles de la manca d’educació que tenim sobre la mort. Quins aprenentatges hauríem de transmetre des de la infància per naturalitzar aquest procés?
Més que “aprendre” alguna cosa nova, crec que es tracta de no oblidar allò que sempre ha estat natural: viure i morir en comunitat. Avui tot està més higienitzat, més amagat, i simplement no en parlem. Me’n vaig adonar quan vaig començar a explicar a la meva família aquest projecte. Un dia estàvem xerrant i la meva àvia, que té més de noranta anys, ens va interrompre i va preguntar: “Llavors puc triar jo mateixa el meu taüt?”. Allà vaig entendre que l’important no és tant transmetre coneixements tècnics, sinó obrir espais per parlar sense por. No es tracta d’ensenyar a morir, sinó de no deixar la mort fora de la conversa.
En la teva obra critiques com la mort s’ha convertit en un negoci amb un gran impacte ambiental, i proposes tornar a la idea de retornar el cos a la terra. Quines alternatives sostenibles veus possibles avui dia i quins canvis de mentalitat necessitem per deixar enrere els anomenats “cementiris de formigó”?
Som en un bon moment per replantejar hàbits, perquè la consciència ecològica creix cada vegada més. Ja existeixen opcions que van en aquesta direcció: des dels boscos memorials fins a les urnes biodegradables, passant pel compostatge humà que es practica en alguns llocs dels Estats Units i del Canadà. I en països com França, fins i tot s’han aprovat lleis —com la llei Labbé, que prohibeix els pesticides als cementiris— que obliguen a canviar les pràctiques. Al final, es tracta d’una cosa molt simple: passar del ciment al bosc, del taüt envernissat a un cos que torna a la terra.
I ja per acabar, en un tema tan íntim i tabú com el de la mort, quin paper creus que juga l’art a l’hora d’obrir converses col·lectives sobre com volem viure —i morir— millor? I en el teu cas concret, com es tradueix aquesta reflexió en la teva pràctica artística i en les decisions materials o conceptuals que prens en les teves obres?
Avui dia crec que la col·laboració és fonamental en les pràctiques artístiques, sobretot quan es tracta d’obrir converses sobre temes tan íntims com la mort. L’art crea un espai diferent: no és un debat polític ni un discurs religiós, sinó una experiència sensible que permet parlar del que normalment callem. I crec que aquí rau la seva força, en fer-nos imaginar junts altres maneres de viure i de morir.
En el meu cas, aquesta reflexió es tradueix sobretot en dues decisions molt concretes. La primera és l’ús de materials naturals i el menys contaminants possible, cosa que ha suposat un veritable repte per a mi, perquè en altres projectes acostumo a treballar amb recursos molt diferents. Aquí, per exemple, he fet servir paper o cartró, materials fràgils i efímers per a un context expositiu, però que em permetien insistir en la idea de cicle, de transformació i de retorn a la terra. La segona és la dimensió performativa, amb l’obra El Cuerpo que pasa, on vaig sentir que no hi havia cap altra manera de parlar del cos com a matèria orgànica que implicant directament el meu propi. Era la forma més literal i, alhora, més sincera d’abordar aquesta qüestió. I, a diferència d’altres enfocaments artístics que treballen la mort des de l’emocional o el dol, el meu interès principal ha estat continuar la meva investigació sobre el consumisme i traslladar-la a aquest terreny: qüestionar també com els mecanismes del mercat s’infiltren en un moment tan íntim com la mort.
______
APROPOS són continguts fets a propòsit d’alguna cosa que succeeix en el nostre context artístic. En aquesta ocasió, col·laborem amb l’Institut de Cultura de Barcelona en la difusió del cicle Temporals 2025-2026.
Fotografies (per ordre): Gülbin Eriç, Josechu Tercero i Roman Poliakov.
