Indústria de fronteres com a sistema de tancament

“Creu el vilatà vanitós que el món sencer és el seu poble, i amb tal que ell quedi d’alcalde, o mortifiqui al rival que li va prendre la núvia, o li creixin a la guardiola els estalvis, ja dóna per bo l’ordre universal, sense saber dels gegants que porten set llegües a les botes i li poden posar la bota a sobre, ni de la lluita dels cometes al cel, que van per l’aire adormits empassant-se mons. El que quedi de poble a Amèrica ha de despertar. Aquests temps no són per anar-se’n a dormir amb el mocador al cap, sinó amb […] les armes del judici, que vencen les altres. Trinxeres d’idees valen més que trinxeres de pedra.”

José Martí Fragment de “Nuestra América” (1891)

L’Europa Fortalesa bloqueja i violenta el pas d’éssers humans empobrits provinents del sud global, i utilitza els seus cossos per explotar-los. Mentrestant, extreu dels seus territoris matèries primeres, minerals rars, coltan, liti, aigua, fruites, cereals, cocaïna, gas o petroli. Tot això destrueix la possibilitat d’una vida digna per a les persones.

Europa Fortalesa està construïda com un oasi. Des de 1492, Europa va exportar juntament amb la colonització un ordre epistèmic racial, que es continua aplicant amb més violència al sud global que als seus propis territoris.

El colonialisme no és un esdeveniment passat sinó un procés estructural, la continuació i re-actualització del qual vivim quotidianament. La modernitat i el capitalisme van refinar els seus mètodes de destrucció, explotació i control en nom del progrés, de la democràcia i del desenvolupisme, evitant l’autonomia dels pobles i perpetuant l’explotació dels seus territoris i els seus cossos.

Aquesta ruta és alhora una denúncia dels murs a la frontera, al sistema jurídic, dels murs culturals, institucionals i econòmics. Aquesta ruta és també una celebració de la xarxa antiracista que hi ha a Barcelona, de persones i col·lectius que treballen dia a dia per un futur millor per a les persones migrants. Tenim clar que la lluita per la vida digna de les persones migrants implica benestar per a tota la societat. Considerem que en defensar la vida de les persones del sud, cridem per la defensa de la vida de totes. Proposem una petita selecció de projectes, que només és la punta d’un iceberg de la immensa resistència que som.

Monument a Colom

Iniciem el nostre recorregut a Colom. El de Barcelona és el monument més alt construït en honor a Cristòfor Colom al món, amb 57 metres d’altura, mirant i assenyalant cap al mar. En aquest monument gegant al port d’on van sortir tants vaixells cap a Abya Yala, ens trobem amb Valeria Linera, artista i docent xilena, i coautora del curtmetratge documental “Indústria de fronteres”.

La Valeria ens va convidar a posar la mirada sobre les invencions amb què les fronteres s’han convertit en una eina d’exclusió, i va portar a col·lació els interessos econòmics lligats a elles. Vam parlar sobre la invenció del sistema racial. També de les ficcions sobre la jerarquia d’una certa humanitat, estructurada i sostinguda per Europa, per mantenir la seva hegemonia geopolítica, cultural, epistèmica i econòmica.

Després d’aquest inici, vam passar a trobar-nos amb tres associacions que duen a terme iniciatives concretes per millorar, defensar i dignificar la vida de les persones migrants del sud global a Barcelona.

Sos Racisme

Associació creada el 1989 que treballa en defensa dels drets humans des de l’acció antiracista, de manera independent, democràtica i des de l’acció de base. Té tres línies d’acció: la primera és l’atenció i la denúncia de casos de racisme en totes les seves formes i espais, oferint acompanyament legal i psicosocial a les víctimes. La segona és la incidència política mitjançant la pressió institucional per impulsar polítiques públiques que busquin una justícia social real. La tercera és la sensibilització i formació a través de la denúncia pública, campanyes de sensibilització i accions formatives.

Top Manta

Neix el 2017 com la marca de roba social i solidària del Sindicat de Venedores Ambulants de Barcelona. És una marca creada per millorar les condicions de vida del col·lectiu manter, un projecte concebut amb criteris ètics i sostenibles, que garanteixen el futur de les comunitats locals en lloc d’obligar-les a migrar. Han ajudat a legalitzar més de 120 persones que així han pogut “deixar les seves mantes”. Top Manta representa una possibilitat d’autonomia econòmica i regularització administrativa per a una part del moviment manter.

L’accés al treball és un dret que és negat a part de la població, amb particular incidència sobre els manters, que majoritàriament provenen del Senegal, on les polítiques extractives espanyoles estan acabant amb la possibilitat de subsistència econòmica dels treballadors pesquers. Aquests acaben viatjant fins a Barcelona, moltes vegades arriscant la seva vida pel camí, per trobar-se en arribar amb les dinàmiques de segregació i exclusió racial de la ciutat.

Més que cures

En la línia de la possibilitat d’accés al treball com a dret bàsic per construir les possibilitats materials de vida, Més que cures és una associació nascuda el 2018 al barri del Poble-sec, que les treballadores de la llar i les cures van impulsar per poder accedir a condicions dignes de treball. Més que cures és una associació autogestionada en què les cuidadores gestionen i coordinen tot el procés, assegurant-se així unes millors condicions laborals, no abusives. També des de l’associació s’ofereix acompanyament en la tramitació burocràtica per a les noves incorporacions que requereixin regularització administrativa.

Per tancar la ruta, ens traslladem fins a la Zona Franca, un barri al port industrial de Barcelona, darrere de Montjuïc. Tot a la Zona Franca és d’escala monumental, les avingudes, els edificis, els ponts, tot està pensat per a la circulació de camions de càrrega i el transport de mercaderies des del port cap als magatzems i cap a la ciutat. Enmig d’aquesta escala ‘no-humana’ hi ha el Centre d’Internament per a Estrangers on ens esperava una companya de Tanquem els CIEs per tancar el recorregut.

Tanquem els CIES

Centres d’Internament d’Estrangers. Són instal·lacions públiques de caràcter no penitenciari on es reté les persones estrangeres en situació irregular durant un període màxim de 60 dies. Atès que no disposar de documentació és una falta administrativa, no es consideren formalment “centres de detenció”, sinó “centres d’internament”. No obstant això, són gestionats pel Ministeri de l’Interior a través de la Direcció General de la Policia, per la qual cosa són “extensions d’un calabós policial”. Per la simple raó de no tenir papers, una persona pot ser privada de la seva llibertat i tancada en un CIE.

Un CIE és un espai d’interrupció dels règims de protecció dels drets humans, un no lloc, un espai d’espera que posa en evidència que la humanitat de qui migra des del sud global sempre pot ser posada sota sospita.

A la matinada de la nit de Reis del 2012 va morir al CIE de Barcelona Idrissa Diallo, un jove de 21 anys de Guinea Conakry. L’Idrissa va demanar atenció mèdica des de la tarda, però els agents no li la van brindar. La ràbia i la indignació per la seva mort va impulsar la creació de Tanquem els CIEs, col·lectiu que treballa pel tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers, la fi de les deportacions forçades i l’abolició de la Llei d’Estrangeria i de tot l’entramat jurídic racista i patriarcal.

Volem fer un recordatori de les persones tancades, adults i infants, als 280 CIEs que hi ha per tota Europa. Segons les dades enviades per la Direcció General de la Policia, el 2022, als 7 CIEs que hi ha a Espanya, hi va haver 2.276 persones internades. Volem recordar a (http://www.tanquemelscie.cat/p/el-cie-mata_18.html):

– D.M., home georgià de 25 anys “amb problemes d’ansietat” es suïcida al CIE de Màlaga el 2022.

– Home colombià de 40 anys es suïcida el 2015 al CIE de Màlaga penjant-se amb els llençols.

– Ciutadà gambià de 20 anys mor el 2005 per tuberculosi al CIE d’Hoya Fría, a Santa Cruz de Tenerife.

– Osamuyi Aikpithanyi, home nigerià de 23 anys que va morir el 2007 durant la seva deportació en l’avió d’Iberia Madrid-Lagos.

– Un home de 47 anys i nacionalitat nigeriana va morir el 2008 al CIE de València.

– Jonathan Sizalima, jove equatorià de 20 anys que va aparèixer penjat en estranyes circumstàncies a la seva cel·la el 2009.

– Un home de nacionalitat georgiana que estava internat al CIE de València va morir a l’Hospital General de València, suposadament per causes naturals, el 2009.

– Mohamed Abagui, home marroquí de 22 anys que vivia a Sabadell, va ser trobat mort el 2010 al CIE de Barcelona.

– A.B., home de 55 anys i origen marroquí, va morir el 2010 a les portes del CIE de Zapadores, a València.

– Samba Martine, dona de 34 anys de la República Democràtica del Congo, mare d’una nena de 9 anys, va morir el 2011 al CIE de Madrid.

– Idrissa Diallo, jove de 21 anys de Guinea Conakry que va morir el 2012 al CIE de Barcelona.

– Aramis Manukyan (Alik), home armeni de 32 anys i pare d’una nena de 7 anys, es va suïcidar en una cel·la d’aïllament del CIE de Barcelona el 3 de desembre de 2013. Els testimonis del cas, que denunciaven que Aramis havia estat agredit hores abans per la policia, van ser deportats abans de poder declarar.

– Mohamed Bouderbala, home algerià de 37 anys, mort el 2017 en estranyes circumstàncies en una cel·la d’aïllament del CIE improvisat a Archidona.

– Marouane Abouobaida, home marroquí de 23 anys que va ser tancat a la cel·la d’aïllament, suposadament per una baralla entre interns. Una hora abans de morir va alertar per escrit el director del CIE dels dolors intensos i del seu malestar per les ferides de la baralla del dia anterior. Es va suïcidar penjant-se amb una samarreta en una cel·la d’aïllament del CIE de València el 2019, cinc dies abans de complir els 24 anys.

Gràcies a totes les persones que ens van acompanyar en la ruta, per donar-nos aquest espai per recordar que els artistes som agents polítics dins d’aquest entramat social, desigual, racista i violent. La llei d’estrangeria mata. Els CIEs maten.

—

Aquesta Ruta té el seu germen en la col·laboració amb Santa Mònica en relació amb el programa intensiu de (crear) Situacions i en el marc de l’exposició Màquines del temps de Toni Hervás. Ha estat ideada i guiada per Lumbre Migrante, un projecte sobre acompanyament i mapatge en el procés d’aterratge en els tràmits administratius lligats a la llei d’estrangeria. El projecte està impulsat per Tau Luna Acosta, Diana Rangel i Juan David Galindo, en col·laboració amb entitats aliades.